Aprenent a Saltar

Avui escric per parlar d'un dels curtmetratges més bons que he vist mai. No és pas nou, el van estrenar l'any 2004, quan acompanyava en la gran pantalla la pel·lícula Los Increíbles, de Diseny i Pixar.
La majoria dels curts de Pixar són molt bons, imaginatius, distrets i divertits. Però aquest, a més, transmet un missatge molt alliçonador. És una ventada de bon rotllo i de objectivitat per prendre's les coses en la mida justa i no caure en un espiral d'autocompassió.

Mai he dedicat una entrada de blog a ningú perquè no és en cap cas l'objectiu d'aquest espai. Però no podia parlar de Saltando sense anomenar a la Laia, la primera enamorada del Conejílope. Espero que us agradi, el transcric a baix.






"Es la vida una rueda con forma de noria

y hace poco esto pasó:
En un llano entre montes que era una gloria
y un lago que la nieve dejó,
un cordero vivía en ese lugar
brillaba su lana en el sol matinal.
En el agua del lago se vio reflejar
y orgulloso, empezó a zapatear.
Ante su vecindario bailó y bailó,
¡creo yo que a todos su danza,
confianza para unirse al baile les dio!

Y un buen día...

Saltando se acercó un conejílope singular,
el sabio entre sabios se sorprendió
y al cordero fue a preguntar:
- ¿Chico, qué pasó?
- Yo siempre fui suave,
igual que algodón,
lucía ante todosdanzando mi son.
Pero sin avisar,sin ninguna razón,
se llevaron mi lanay me dejaron pelón.
La gente al pasar se ríe mirándome
y es cruel porque es ridícula y rosa mi piel.

- ¿Piel? ¿Piel?
¿Es rosa tu piel?
Tu mente te miente,
eso sí es cruel.
¿El color es que importa?
¡Vaya cuestión!
¡Eres gris, púrpura, beix o marrón!
A veces vas mal, a veces mejor,
si te sientes fatal mira alrededor:
Aún tienes un cuerpo, y patas y pies,
la cabeza en su sitio,perfecto, ¿lo ves?
En cuanto a la danza, hay que mejorar.
A lo alto llegar, ¡tu puedes volar!
Levanta una pata,pisa para impulsar
y hacia arriba irás,y esto es saltar.
Más vas a saltar,
vas a saltar, y el cielo tocar.
Con sólo intentarlo tu lo puedes lograr.
Sube una pata, para impulsar....

Y cada mayo volverá a pasar,
ellos aparecerán y se lo han de llevar,
lo traerán esquilado, desnudo y pelón,
pero ya no le causa preocupación.
Porque más, más, quiere saltar...

Subes y bajas, la vida es así...
¡qué suerte que hay
conejílopes aquí!"

De pedra, per l'Àngel

De pedra és com em vaig quedar mentre llegia el ja esmentat llibre "El joc de l'àngel". I de pedra em vaig haver de tornar per poder-lo acabar. (I de pedra em quedo a l'adonar-me que em vaig haver d'obligar a acabar-me un llibre del Ruiz-Zafón!)

Sé que només estic fent el mateix que tothom, parlar i parlar d'aquest llibre... Però crec que es mereix una altra entrada, parlant ja del contingut de la història i no només del fenòmen que ha suposat. I és que la història no està malament, és més agosarada que "L'ombra del vent", s'hi inclouen fenòmens inexplicables i paranormals, però allò que més em va sorprendre va ser el tractament, el desplegament de morbositat innecessària que fa l'autor.

Ja a la mitat del llibre, la història es torna horrible, amb unes escenes i uns detalls mòrbids que ni s'acosten al misteri i el tenebrosisme que ja estava present en alguns moments claus (no despilfarrats com aquí) en la primera entrega. Explicant el meu cas particular, diré que hi va haver un moment que vaig haver de deixar el llibre i allunyar-me'n, perquè encara em faltava molt per acabar-me'l i no em volia ni imaginar com seria la escena final. Perquè no hi havia cap dubte que en Ruiz-Zafón s'estava guardant la seva màxima capacitat tenebrosa (que ha aconseguit que la meva àvia qualifiqui l'autor com a un "boig, realment malament del cap") per un clímax final.

La part bona del llibre? Els personatges, com sempre. En la meva opinió, són el punt clau del Ruiz-Zafón, i si ja els va oferir a l'Ombra (i a les novel·les juvenils, tot i que en menys mesura), aquí fa el mateix. És capaç de crear personatges que enamoren i d'altres que realment fan venir mal d'estòmac. També em va agradar les referències als personatges del primer llibre (que en la història és posterior a "El joc de l'àngel"), excepte en el cas d'en Barceló, a qui vaig trobar molt canviat, i costava creure que es tractés del mateix personatge.

I com ja he dit, la història està ben trobada, té els canvis necessaris per a que no sigui previsible, enganxa molt, i el final és "bonic" (un adjectiu estrany tenint en compte el llibre del qual estem parlant), tot i que crec que estava massa "passat per sobre", i l'autor podria haver-se detingut a explicar-lo una mica més.

Això sí, per al meu gust s'ha passat oferint horror gratuit que podria haver entregat en petites dosis. Un, al final, quan ja ha mort fins l'apuntador, s'ha tornat tant de pedra que per més mort i sang i fetge que llegeixi, ja no l'afecta.

Sense guies

Quan dic "sense guies" en realitat em refereixo a sense entrades obligatòries de temes que no es pot dir que m'aportin gran cosa com a persona. També a menys freqüència d'actualització i probablement a més llibertat personal a l'hora d'incloure tot allò que em vingui de gust en aquest blog. La primera conseqüència d'això, és l'eliminació de l'Agenda Cultural... a enllaços hi ha les webs de les quals em servia per a fer-la... era un copiar i enganxar ben estúpid.

I és que l'assignatura a la qual responia per fi ha acabat. Ha sigut una de les assignatures més esperades de la carrera, i com a tal (tenint en compte què estem estudiant), una grandíssima decepció. Si he de ser sincera no puc dir que hagi après gran cosa... a part del funcionament burocràtic de la cort de Heian... que en fi... També m'agradaria fer esment (com a venjança personal) a una qüestió que sí m'han aclarat les classes de Periodisme Cultural: el grau de menyspreu i voluntat ofensiva que pot tenir un professor envers als seus alumnes. Molt aclaridor.

Deixant ja enrere aquesta assignatura, proclamo lliure aquest blog! Jeje... Intentaré deixar de banda aquesta entrada aclaridora, i seguir amb la línia i el caràcter que tenia fins ara aquest modest espai cibernètic.


"I ja saps, si la cultura et persegueix... deixa que t'atrapi!" (Polièdric! xD)