De pedra, per l'Àngel

De pedra és com em vaig quedar mentre llegia el ja esmentat llibre "El joc de l'àngel". I de pedra em vaig haver de tornar per poder-lo acabar. (I de pedra em quedo a l'adonar-me que em vaig haver d'obligar a acabar-me un llibre del Ruiz-Zafón!)

Sé que només estic fent el mateix que tothom, parlar i parlar d'aquest llibre... Però crec que es mereix una altra entrada, parlant ja del contingut de la història i no només del fenòmen que ha suposat. I és que la història no està malament, és més agosarada que "L'ombra del vent", s'hi inclouen fenòmens inexplicables i paranormals, però allò que més em va sorprendre va ser el tractament, el desplegament de morbositat innecessària que fa l'autor.

Ja a la mitat del llibre, la història es torna horrible, amb unes escenes i uns detalls mòrbids que ni s'acosten al misteri i el tenebrosisme que ja estava present en alguns moments claus (no despilfarrats com aquí) en la primera entrega. Explicant el meu cas particular, diré que hi va haver un moment que vaig haver de deixar el llibre i allunyar-me'n, perquè encara em faltava molt per acabar-me'l i no em volia ni imaginar com seria la escena final. Perquè no hi havia cap dubte que en Ruiz-Zafón s'estava guardant la seva màxima capacitat tenebrosa (que ha aconseguit que la meva àvia qualifiqui l'autor com a un "boig, realment malament del cap") per un clímax final.

La part bona del llibre? Els personatges, com sempre. En la meva opinió, són el punt clau del Ruiz-Zafón, i si ja els va oferir a l'Ombra (i a les novel·les juvenils, tot i que en menys mesura), aquí fa el mateix. És capaç de crear personatges que enamoren i d'altres que realment fan venir mal d'estòmac. També em va agradar les referències als personatges del primer llibre (que en la història és posterior a "El joc de l'àngel"), excepte en el cas d'en Barceló, a qui vaig trobar molt canviat, i costava creure que es tractés del mateix personatge.

I com ja he dit, la història està ben trobada, té els canvis necessaris per a que no sigui previsible, enganxa molt, i el final és "bonic" (un adjectiu estrany tenint en compte el llibre del qual estem parlant), tot i que crec que estava massa "passat per sobre", i l'autor podria haver-se detingut a explicar-lo una mica més.

Això sí, per al meu gust s'ha passat oferint horror gratuit que podria haver entregat en petites dosis. Un, al final, quan ja ha mort fins l'apuntador, s'ha tornat tant de pedra que per més mort i sang i fetge que llegeixi, ja no l'afecta.