Crítica gratuïta

Comentari sobre el següent fragment de "Las aventuras de un transportista" de Julià Guillamon, publicat a La Vanguardia.

"Hay un par de tópicos literarios que cuentan con una inmerecida reputación. El primero presupone que el hombre contemporáneo está solo. El segundo, que se aburre. Quizás después de todo nuestras vidas sean ese peñazo que se anuncia en libros y películas, pero los creadores olvidan a menudo que el "pobre tipo" es una figura basada en la hipérbole y la ironía. Y que a diferencia de lo que sucede en la ficción, las personas corrientes disfrutan de pequeñas compensaciones que amenizan su vida. En las novelas catalanas no se celebra el fin de año ni la verbena de San Juan, no se ha inventado la música techno, no existe el Imperator, ni esos coches de cristales opacos que permiten copular discretamente en el descampado. Todo es tristeza y sopor, todo es tedio y vacío vital."


En primera instància m'agradaria dir que trobo molt abstracte el contingut d'aquest fragment. Suposo que això és degut a que només comptem amb una part del text original, el que ens va donar el professor, (he buscat el text complet però no l'he sabut trobar), però ja per començar no trobo cap tipus de relació entre el títol i el contingut del text.

D'altra banda, trobo que és una crítica molt gratuïta en el sentit que no dóna cap dada, exemple, nom de llibre concret en què succeeixi el que l'autor diu, etc. Els creadors obliden que els personatges estan construits a partir de l'exageració i la ironia. I jo em pregunto, i com ho sap que ho obliden, i no ho tenen en compte? I com sap que els personatges estan basats en això?

Més endavant, parla de "les novel·les catalanes", fent una grandíssima generalització. Quines novel·les? Les actuals? O les clàssiques? Perquè així, sense afegir-hi res més, el contraargument és tant senzill que es pot rebatre donant un sol títol d'un llibre en què sí que es celebra la nit de Sant Joan.
Perquè, quins són els personatges que no tenen compensacions dels quals parla Julià Guillamon? Però, parli del llibre que parli... A aquest personatge li deuen passar coses al llarg de la història, no? Deu tenir una evolució, com qualsevol humà té a la realitat. I sí que hi ha períodes en que un ho veu tot negre, i aquestes compensacions semblen, paradoxalment, no compensar.

No dic que l'autor no tingui raó i el tòpic del protagonista desgraciat no estigui ja molt utilitzat, però no només en la literatura catalana, i la manera d'expoxar-ho (al menys tenint en compte només aquest fragment) és pobra i feble argumentalment (de fet, l'autor no s'ha pres la molèstia d'argumentar).







PS: Per acabar, i ja com a broma, m'agradaria destacar que m'han semblat molt curioses les coses que alegren la vida de l'autor (Sant Joan, la música techno, l'Imperator i copular als cotxes de vidres negres).

Viatges i Flors

Avui vull fer referència a l’últim llibre que m’he llegit: Viatges i Flors, de la Mercè Rodoreda, i abans d’entrar en el tema directament, m’agradaria posicionar-me dient que, tot i haver-me llegit diversos llibres d'aquesta autora, ni en sóc especialista, ni m’acostuma a agradar massa.

Centrant-nos ja en aquest llibre, el primer que crida l’atenció és que és un llibre de contes, estructurats en dues parts ("Viatges a diferents pobles" i "Flors de debò"), i que lluny de l’aire realista i en part dramàtic amb què Rodoreda acostuma a escriure (recordem Aloma, La plaça del Diamant o Mirall trencat), aquí sorprèn amb un seguit de viatges que ens serveixen per conèixer la ment imaginativa i extremament original de l’escriptora. El llibre va ser escrit en dos períodes molt clars de temps, el primer escrit a la maduresa de la seva obra, des de Romanyà de la Selva, i la segona durant els anys 60, des de Ginebra.

Viatges i Flors sovint ha estat considerada com una obra menor, una broma que Rodoreda es va permetre, entre llibre "seriós" i llibre "seriós". Però a l’hora de la veritat, aquest recull de contes captiva. Com a mínim, a mi ho va fer, al trobar-me davant d'un mapa exquisit de pobles inventats, alguns meravellosos, alguns terribles. I tots, descrits amb l’estil detallista que acostuma a utilitzar la Mercè Rodoreda, aconseguint provocar en el lector la sensació de curiositat, misteri o angoixa segons li interessa.
Els “Viatges a diferents pobles” senyalen la sorpresa del caminant al descobrir nous pobles, i al trobar-se lluny de la llar. Això, crea una relació molt important entre les ganes d’oblidar la realitat i introduir-se en un món de ficció, i la vida de l’autora, a qui va impactar profundament l’experiència de l’exili.
A la segona part del conte, “Flors de debò”, l’autora crea tot un ventall botànic imaginari, atorgant propietats humanes a les flors. A més, tracta aquest nou món màgic com el real, plantejant l’opció de que la realitat en què vivim no sigui l’autèntica.
L’únic possible inconvenient que jo li trobo al llibre és l’estructura repetitiva que es dóna a la primera part, i s’accentua a la segona. Els contes, però, són curts i fàcils i ràpids de llegir.

Viatges i Flors és, doncs, el producte d’una imaginació desenfrenada que crea móns meravellosos per fugir dels paradigmes reals del temps i l’espai en què es trobava i va viure Mercè Rodoreda.

El barbero diabólico de la calle Fleet

Sweeney Todd

Impressionant. Ha sigut la única paraula que m'ha vingut al cap quan la pel·lícula ha acabat, fa només una mitja hora. Impressionant en el sentit d'agradar, i en el sentit d'impactar. Adaptada del musical (tot i que personalment no he vist l'obra de teatre), Sweeney Todd és una pel·lícula perfectament ambientada, que explica una història malèfica, terrorífica que alhora fa reflexionar, i resulta fins i tot poètica. I tot això, amb un punt de l'estil propi i molt característic de Tim Burton, que es nota sobretot al principi de la pel·lícula.

Aquesta història no deixa indiferent a qui l'enten, i permet veure coses com la inquietant visió de l'èsser humà devorant-se a sí mateix, enmig de l'extravagant bogeria de pràcticament tots els personatges (principals o secundaris), i de l'embriagadesa de sang, poder i venjança que s'hi dóna.

Des del meu punt de vista, a més, caldria felicitar als dos actors que donen vida al barber Benjamin Barker i la senyoreta Lovett, Johnny Depp i Helena Bonham Carter perquè fan una interpretació increïble, portant a la vida a dos personatges que es complementen entre sí (tot i que la caracterització de cap dels dos no resulta molt innovadora, i recorden a un Johnny Depp molt "Eduardo Manos Tijeras", y a una Helena Bonham Carter força semblant a la Bellatrix Lestrange de la saga "Harry Potter").



Enmig de la bogeria de la sang, de les fantasies, dels records, dels misteris, les angoixes i els assassinats, les navalles de plata del protagonista llueixen com poesia, acompanyant els moviments del seu propietari, qui les mira i els canta amb una devoció absoluta. Major, fins i tot diria jo, a la devoció a la seva pròpia família, a qui la sang de la venjança l'ha fet oblidar.



I el punt que arrodoneix l'espectacle visual, les emocions i angoixes que desperta la pel·lícula, és la música. Una música que apareix abans que la primera imatge, que l'acompanyarà pràcticament en la totalitat de la pel·lícula i li donarà força i dramatisme. De tota manera, un dels temes centrals de l'obra de teatre musical no apareix, a falta d'un personatge narrador que pugui cantar-la. A ulls de qui no ha vist l'original, però, les cançons són completes i significatives.



Recomano sincerament veure-la a la gent que sàpiga que va a veure un musical (penso que la sorpresa de veure als actors cantant -molt bé, per cert- és un dels motius de rebuig que fan que hi hagi gent que la qualifiqui d'avorrida).

"Historias de la corte de Heian"

Comentari sobre "Historias de la corte de Heian: El tocado o una decisió en la universidad".

Una de les primeres coses que criden l'atenció d'aquest conte és el subtítol, que tot i que el text no parla en cap moment de la universitat o del món modern, ens porta a estar pendents al llarg de tot el conte de la possible comparació amb la burocràcia universitària.

El text detalla la manera com una reclamació d'una ressolució ràpida per part de l'imperi es veu sotmesa a tota una sèrie de passos en què cada esglaó del poder imperial ha de donar-hi el seu vist-i-plau. A més, crida l'atenció que allò que en el text es considera "un escàndol públic", o un "assumpte de vital importancia" sigui un tallat de cabell. D'aquesta manera, comença la satirització dels assumptes universitaris: entre línies es pot llegir la crítica a que qualsevol petita modificació que es desitgi en la facultat, ha de recòrrer un llarg camí i burocràcia per a poder dur-se a terme. L'estructura del conte és circular, de manera que reitera la idea que s'empre hi ha assumptes burocràtics oberts.

A més a més, el conte desborda l'elitisme propi de la cort japonesa del segle VIII al segle XII (període que va durar la cort de Heian), recalcant la magnifíca caligrafia del personatge que posa en marxa tot l'engranatge imperial, i la importancia del pentinat segons la moda de la cort Tang, que representava un 0,06% de la població real.

El conte critica la cultura d'elit, que hi havia en aquell moment, i que persisteix ara i al llarg de cada pàgina sobre cultura dels diaris. I d'altra banda, el propi conte compta amb un nivell cultural molt elitista, ja que només en poden comprendre (i reconèixer) la seva magnificiència i la totalitat dels seus components aquells segments de la població amb uns coneixements sobre el Japó imperial.

Instants de vellut

Aquest blog serà un recull de notes culturals, i ha sorgit de la iniciativa de l'assignatura "Periodisme especliatitzat en cultura", tot i que no descarto mantenir-lo obert un cop hagi acabat aquest quatrimestre.

Instants de vellut és la meva manera d'anomenar els segons en què un actor espera el moment de sortir a escena, situat entre cametes, espiant a l'obra com qui espia a un amant. Els nervis a flor de pell del precís instant en què fa el primer pas, es separa del vellut de les cortines, i apareix a l'escenari.

Que comenci l'espectacle!


Nindë




"Perquè en el fons és una cosa que no pots negar: n’estàs enamorat, i només sobre un escenari et sents tant viu que ets capaç de ser feliç sense adonar-te’n".

(Jo mateixa)

"La lectura hace al hombre completo; la conversación, ágil, y el escribir, preciso".
Sir Francis Bacon (1561-1626) Filósofo y estadista británico