"I llavors el lleó es va enamorar de l'ovella..."

"Hi ha tres coses de les quals estic completament segura.


Primera, que l'Edward és un vampir.

Segona, que hi ha una part d'ell que anhela beure's la meva sang.

I la tercera, que estic incondicionalment i perdudament enamorada d'ell."

Text de la contraportada de "Crepuscle"

Crepuscle és la primera part d'una saga d'amor vampíric, i la primera obra de l'escriptora Stephenie Meyer. Tant aquest llibre com la segona i tercera part (Lluna Nova i Eclipsi, que encara no han sortit en català) han sigut número 1 de les llistes de vendes als EUA. Tot i això, aquí a Catalunya encara és un llibre força desconegut, encara que amb la publicació del tercer volum en castellà hi va haver força promoció.

Aquest llibre tracta d'una noia de disset anys, responsable però amb l'equilibri d'un ànec marejat, i amb una curiositat desmesurada. Ella narra la història d'una manera quotidiana, situant-nos en un poble i en l'època actual. I enmig d'aquesta normalitat, apareix un noi jove, sumament atractiu, perfecte i pàl·lid.

L'autora fa la seva pròpia versió del mite vampíric, fent que s'adapti a l'actualitat, mostrant com una família de vampirs inteta passar desaparcebuda en un petit poble. Desafia les grans veritats inamobibles del mite, fent-los sortir de casa de dia, controlar els seus instints, i tenir creus cristianes a casa. A la vegada, però, dóna explicacions raonables que justifiquen aquests canvis. Però si us l'heu de llegir, oblideu-vos dels paràmetres que Anne Rice dóna en els seus llibres, i que semblen normes a l'hora de pensar en els vampirs. Els de la mà de Stephenie Meyer no es comportaran, viuran ni moriran com els personatges de Entrevista amb el vampir, o L'hora de les bruixes. A més, l'autora de Crepuscle s'atreveix fins i tot a deixar entreveure el mite dels homes llop, i tot i que no en gaire cosa en aquesta primera part de la saga, sembla prometre l'aparició d'aquests en els llibres següents.

El llibre enganxa per la naturalitat amb què està escrita, i pel perill que rodeja a la caòtica protagonista des del moment en què coneix al noi de qui s'acabarà enamorant. Stephenie Meyer aconsegueix en la primera part d'aquesta saga, convertir una història d'amor, en una novel·la apassionant, distreta i amb un final força trepidant. Durant tot el llibre, a més, l'autora va deixant fils sense lligar, que s'aclariran en els següents volums d'aquesta història sobre una família de vampirs, i una humana que s'enamora d'un d'ells.

"És l'hora del crepuscle", diu en un moment del llibre el brillant protagonista, l'Edward. Doncs no ho sap prou, perquè personalment aposto que aquest llibre tindrà un gran èxit quan, a l'octubre, en surti la quarta part, i al desembre s'estreni la pel·lícula del primer volum, el Crepuscle. Ara per ara, als qui ens el volguem llegir en català ens tocarà esperar al juny per la segona part, i al setembre per la tercera.

Una vida de dedicació

Tot allò que hi ha a continuació no és més que una hipòtesis personal. M'agradaria que fos veritat, però és possible que no.

Hi ha persones que senten passió per allò que fan. Tanta passió, que podrien dedicar-hi tota la seva vida. És el cas, per exemple, dels personatges de la pel·lícula "El Truco Final" (molt bona, a qui agradi reflexionar després de veure un film l'hi recomano). En ella hi apareixen uns mags que, a la vegada que competeixen entre ells fins a nivells insospitats per la racionalitat humana, dediquen tota la seva vida a la màgia. Fan allò que faci falta per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni a l'espectador.

I el mateix podria dir-se de Risto Mejide. És un home que té una dedicació: la publicitat. Ha treballat per a diferents companyies, cantants, i mitjans de comunicació, i així ho va seguir fent quan va entrar de jurat a Operación Triunfo. Desconec si va ser en aquest moment quan va crear el seu personatge, o si va decidir-ho abans. Però que és una creació és un fet indiscutible, al menys al meu entendre. És impossible tenir aquest ego si un no s'ho proposa, i aquest enginy per dir sarcasmes i brutalitats si un no s'ha entrenat. La gent normal patim, ens quedem en blanc en les situacions menys oportunes, i una estona després pensem "ostres!! Li hauria d'haver dit això al Fulanito...!!". Però ell no. Ell representa la part orgullosa i capaç de deixar a tothom per terra que tots voldríem tenir. És un personatge molt ben estudiat i plantejat, però és menys estrident que Rodolfo Chikilicuatre, cosa que ens permet arribar a creure'ns-el.

El fet és que OT necessitava un impuls, alguna cosa que el fes especial i diferent a les versions anteriors i que li donés publicitat i audiència. I va arribar Mejide, amb una autoestima sobrenatural, i destrossant als concursants a cop d'ironies. Molt enrere han quedat ja aquells temps en què el jurat de "Lluvia de estrellas" deia als cantants més horribles que hagin passat per la televisió que havien estat esplèndits. Benvinguts a la nova època televisiva, on els canals ja no necessiten tractar-te bè per a que hi vagis, sinó que és al revès.

La primera vegada que vaig sentir dir la frase "és igual que parlin bé o malament d'un, la qüestió és que en parlin", la deia un periodista que cobria el primer concert que la Madonna va fer a Barcelona, quan encara era un símbol de rebel·lió, i la meitat de la gent que l'havia sentit l'odiava, mentre l'altre mitat l'adorava. Ara per ara, crec que Risto Mejide ha fet evolucionar aquesta frase fins el punt de "si han de parlar de mi, millor que parlin malament; en parlaran més". Als humans ens agrada queixar-nos, xafardejar i posar verda a la gent, i ell ens va oferir aquest plat amb unes ulleres de sol i una caçadora de cuir com a guarnició. És una gran estratègia, però suposo que algun mèrit deu tenir Risto Mejide si li van oferir una plaça al Centre d'Inteligència Nacional, no?

La qüestió és que aquest home és un publicista, senyores i senyors, i la seva feina és precisament utilitzar tots els recursos que tingui per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni (en aquest cas, negativament) a l'espectador. Fer màgia, per vendre.

I, tot i que jo sóc una de les persones que no el suporta (he caigut en el parany que suposa tant admirar-lo com odiar-lo, simplement conèixer-lo), s'ha de reconèixer que això ho fa de meravella.

La princesa de la vergonya

Yvonne és una pàmfila. Una persona horrible i menyspreable, anèmica, feble, poruga i lletja que es presenta al públic de l'obra com una noia pàlida, dolça, suau i innocent.

"Yvonne, la princesa de Borgonya" és l'obra de Witold Gombrowicz i dirigida per Joan Oller, que està a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure fins el 27 d'abril. La història tracta d'una noia apàtica i aturadeta, d'un príncep que s'encapritxa d'ella i se n'obsessiona a causa de l'horror que li causa, i de les reaccions que viu tota la cort a Palau.

La protagonista principal de l'obra, però, és un personatge neutre, i pràcticament mut, l'únic pecat del qual és ser un mirall on cadascú veu el pitjor de sí mateix. És el desconcert, la intriga i la confusió que fa que de cada persona sorgeixin els pitjors records i els instints més ocults. Aquesta obra de l'any 1938 està construida a base de contraposicions: la contraposició de la tragèdia clàssica amb el teatre de l'absurd, la d'un text filosòfic amb la comèdia, la d'un personatge horrorós amb una actriu delicada i bonica. Contraposa un personatge que no parla, amb els altres que parlen molt, i fan suposicions sobre quin és el problema que té la noia.

Aquesta obra es presenta amb grans actors (Rosa Muñoz, Ivan Benet, Lluis Marco i Àngels Poch, entre d'altres) i amb una escenografia simple i alhora impressionant. L'escenari (buit i amb el terra a quadres) està construit amb mòduls que pugen i baixen segons les necessitats del text, sent capaç de crear amb aquests moviments i amb llums, molts escenaris diferents sense grans canvis, i pràcticament sense atrezzo.

L'obra dura aproximadament dues hores (amb pausa inclosa) i és una excel·lent manera d'inspeccionar la condició humana, i l'obsessió de les persones per creure's el centre de totes les coses de la vida, fins arribar a l'extrem de buscar-se a sí mateixos (i trobar-se) en la pobra Yvonne, que arriba a ser un recull de totes les coses horribles de tots els humans, que cal eliminar. I tot això, amanit amb una bona sessió de bromes i riures. Un espectacle preciós.

"El Quart Reich: el secret de Montserrat", un llibre pla

Fa temps que volia fer aquesta entrada, per tal de fer una crítica del llibre "El Quart Reich" ("El Cuarto Reino", en l'edició castellana), i relacionar-la amb una conferència que l'autor, Francesc Miralles, va fer el 18 de febrer en la X edició del Curssobre la creació literària i l'edicio "Com neix un llibre".

"El Quart Reich" és un llibre molt distret i molt fàcil de llegir, ja que està estructurat en capítols de tres o quatre pàgines, amb una escriptura senzilla i plana, absolutament narrativa i amb petites dosis intercalades de descripcions. La història enganxa, però està dissenyada per a que el lector no hagi de pensar gens, se li dóna tot mastegat i en petites racions, no sigui que se'ennuegui. Al més pur estil Dan Brown (però amb capítols molt més curts), és un altre llibre escrit en l'estil que ara estan tant de moda, que pràcticament sembla que llegeixis un guió cinematogràfic, i un espera trobar-se el cartell de la pel·lícula la propera vegada que vagi al cinema.

L'explicació a aquest tipus d'escriptura la vaig trobar a la conferència de l'autor. I és que cada escriptor té el seu modus operandi, i la d'en Frances Miralles consisteix a realitzar tots els viatges que realitzarà el protagonista, dormir en els mateixos hotels i menjar als mateixos restaurants. Així va traçant la història, veient amb els seus propis ulls allò que després plasmarà al paper. Però és clar, el moment delicat arriba quan el viatge s'ha acabat i, segons el propi autor, "comença la part avorrida: l'escriptura". Un cop està dibuixada tota l'estructura, només falta omplir les pàgines amb l'explicació, i com que aquest escriptor ja ho ha viscut tot i ho té tot tant clar, s'ha d'obligar a sí mateix a escriure, perqué sinó, començaria ja una altra història.

Potser és que jo sóc entusiasta i ingènua, però en la seva explicació hi vaig trobar a faltar la passió. En Frances Miralles també és músic (a més d'escriptor, editor i traductor), i aquesta era la seva passió, el que ell somiava ser quan era petit. I jo apostaria qualsevol cosa que quan toca o escriu una cançó, no hi troba cap part avorrida, ni pesada. És un escriptor, diria jo, que s'ha trobat en aquesta situació i ha decidit jugar a fer aquest paper, però que el seu interès en això és força menor al que pot posar en altres aspectes. Això, és clar, només és la meva opinió.

En conclusió, "El Quart Reich" és una història amb molts països de fonts, de viatges i acció intrèpida, amb un punt d'intriga i una escriptura fàcil de llegir, però que té punts força previsibles i un final bastant de conte de fades. A més, el llibre que deixa lloc a una segona aventura del protagonista d'aquesta història, un periodista freelance sense gaire èxit professional, que s'ha publicat amb el nom "La profecía 2013", i que ja està a la venda des del 27 de març.