Una vida de dedicació

Tot allò que hi ha a continuació no és més que una hipòtesis personal. M'agradaria que fos veritat, però és possible que no.

Hi ha persones que senten passió per allò que fan. Tanta passió, que podrien dedicar-hi tota la seva vida. És el cas, per exemple, dels personatges de la pel·lícula "El Truco Final" (molt bona, a qui agradi reflexionar després de veure un film l'hi recomano). En ella hi apareixen uns mags que, a la vegada que competeixen entre ells fins a nivells insospitats per la racionalitat humana, dediquen tota la seva vida a la màgia. Fan allò que faci falta per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni a l'espectador.

I el mateix podria dir-se de Risto Mejide. És un home que té una dedicació: la publicitat. Ha treballat per a diferents companyies, cantants, i mitjans de comunicació, i així ho va seguir fent quan va entrar de jurat a Operación Triunfo. Desconec si va ser en aquest moment quan va crear el seu personatge, o si va decidir-ho abans. Però que és una creació és un fet indiscutible, al menys al meu entendre. És impossible tenir aquest ego si un no s'ho proposa, i aquest enginy per dir sarcasmes i brutalitats si un no s'ha entrenat. La gent normal patim, ens quedem en blanc en les situacions menys oportunes, i una estona després pensem "ostres!! Li hauria d'haver dit això al Fulanito...!!". Però ell no. Ell representa la part orgullosa i capaç de deixar a tothom per terra que tots voldríem tenir. És un personatge molt ben estudiat i plantejat, però és menys estrident que Rodolfo Chikilicuatre, cosa que ens permet arribar a creure'ns-el.

El fet és que OT necessitava un impuls, alguna cosa que el fes especial i diferent a les versions anteriors i que li donés publicitat i audiència. I va arribar Mejide, amb una autoestima sobrenatural, i destrossant als concursants a cop d'ironies. Molt enrere han quedat ja aquells temps en què el jurat de "Lluvia de estrellas" deia als cantants més horribles que hagin passat per la televisió que havien estat esplèndits. Benvinguts a la nova època televisiva, on els canals ja no necessiten tractar-te bè per a que hi vagis, sinó que és al revès.

La primera vegada que vaig sentir dir la frase "és igual que parlin bé o malament d'un, la qüestió és que en parlin", la deia un periodista que cobria el primer concert que la Madonna va fer a Barcelona, quan encara era un símbol de rebel·lió, i la meitat de la gent que l'havia sentit l'odiava, mentre l'altre mitat l'adorava. Ara per ara, crec que Risto Mejide ha fet evolucionar aquesta frase fins el punt de "si han de parlar de mi, millor que parlin malament; en parlaran més". Als humans ens agrada queixar-nos, xafardejar i posar verda a la gent, i ell ens va oferir aquest plat amb unes ulleres de sol i una caçadora de cuir com a guarnició. És una gran estratègia, però suposo que algun mèrit deu tenir Risto Mejide si li van oferir una plaça al Centre d'Inteligència Nacional, no?

La qüestió és que aquest home és un publicista, senyores i senyors, i la seva feina és precisament utilitzar tots els recursos que tingui per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni (en aquest cas, negativament) a l'espectador. Fer màgia, per vendre.

I, tot i que jo sóc una de les persones que no el suporta (he caigut en el parany que suposa tant admirar-lo com odiar-lo, simplement conèixer-lo), s'ha de reconèixer que això ho fa de meravella.