Les germanes Gazzo a la facultat

Si he trigat tant en escriure el comentari sobre la conferència de les amables i rialleres germanes Gazzo és perquè no tinc molt a dir, i perquè el poc que tindria a dir-ne ja ho han escrit alguns dels meus companys als seus blogs. Va ser una conferència molt interessant que ens va fer conèixer l'Agència Europa i fer-nos una idea aproximada de la situació periodística entorn de la Unió Europea.

La llàstima, al menys al meu parer, va ser la seva organització, que no va ser gaire afortunada ni de cara als estudiants que hi van assistir, ni cap a les convidades. Em va saber greu rebre a dues "mestres de l'ofici de periodista", com va dir la presentadora de l'acte Teresa Contreras, en una Sala de Graus pràcticament buida. A més a més, els pocs alumnes que hi vam assistir ho vam fer "obligats", per dir-ho d'alguna manera, per l'assignatura de Periodisme Cultural, i la conferència va ser més aviat de caire polític o d'interès general. En cap cas, tenia sentit que només hi fossim nosaltres. Una pena per les contertulianes, que parlaven italià, així que fins i tot se'ls va portar una traductora, i pels (molts) alumnes que es van perdre la presentació de l'Agència (i pels alumnes que hi van assistir sense saber a què anaven, i que no els va interessar).

I te la deix, amor, com a penyora

No sé per què vaig tenir el sobtat impuls d'agafar-lo. Me n'anava a Barcelona en tren, i no tenia cap llibre a mitges, així que n'hauria de triar un per començar. Enlloc d'anar cap a la pila de llibres per llegir que tinc a l'habitació, però, em vaig dirigir a la prestatgeria dels predilectes (curiosament és la més gran). Sense ni plantejar-m'ho, com si els meus dits ho decidissin per mi, vaig agafar-ne un per rellegir-lo, mentre apareixien tres mots dins del meu cap: "El Te deix".

Rellegir el primer conte, el "Te deix, amor, la mar com a penyora", ha sigut com trobar un vell amic en qui ja no hi penses, i anar recordant mica a mica tots els moments que vau passar junts, els seus gestos, paraules, misteris... I de sobte, sorprendre't al adonar-te de com l'has trobat a faltar, i necessitar saber més i més d'ell.

El conte de la Carme Riera és un paradís d'imatges, colors, sensacions, d'escriptura amb els sentits. D'intrigues, de pinzellades. És tota una vida, escrita en 17 pàgines de llibre, que enamora.

Aquest cop m'ha passat el mateix que la primera vegada, que al arribar al final, he necessitat tornar al principi i començar-lo de nou. És increïble com una sola paraula pot canviar-ho tot, i donar-li uns altres colors a tot plegat.




[Si no te l'has llegit, et recomano no seguir llegint o et desvetllaré el final.]





[Va de debò, no segueixis!!]





I és increïble també com donem les coses per sabudes, com ho pressuposem tot. Sé que jo ara estic descobrint la sopa d'all, però si m'encanta aquest conte és perquè una noia ens parla d'amor, i visualitzem el seu professor, un noi sexy perdut entre els seus desitjos i la seva responsabilitat. Jo el podia veure, amb un bon cos, i perilla o potser barba de pocs dies. Amb una mirada interessant i amb un nom de cinc lletres, com per exemple David.

I de cop, has d'esborrar-ho tot perquè resulta que aquest amor que té la protagonista, és una dona. Com pot ser que no ho hagi vist abans? És LA seva professora! Has de tornar a llegir, inevitablement, i quan ho fas, t'has d'inventar una nova cara, i un cos nou. I a mida que ho fas, més bonica i interessant sembla la història. Bonica, perquè és el sentit que tenia de debò, el que l'autora et demanava i tu no sabies donar-li, i interessant perquè és el segon conte que llegeixes en les mateixes pàgines.

Tot això, a més, saltejat amb les gotes brillants que apareixen al mar quan reflecteix el sol. Amb una paraula? Preciós. I encara em queden tots els altres contes del llibre!!




Fotografia acabada de fer des del balcó de casa.

Tòpics sota el sol d'Itàlia

Bajo el sol de la Toscana (2003) és una pel·lícula sobre una dona americana de 35 anys que cau en una depressió quan s'adona que el seu marit l'enganya i es divorcien. Aconsellada per una amiga seva, Frances (Diane Lane) decideix anar de viatge durant deu dies per Itàlia, en un Tour Gay. Un cop allà, s'encapritxa amb una villa anomenada Bramasole i se la compra, gastant-se tot el que el seu ex-marit li va donar per la casa on vivien. Tot i això, el problema econòmic que semblava que duraria tot el fim no torna a aparèixer, i sense cap explicació, la protagonista pot viure feliç sense treballar, ni tenir cap tipus de preocupació. Frances mira de refer la seva vida, amb molts entrebancs i somnis d'adolescent, però aconseguint integrar-se i construir des de zero la seva vida perfecte.

La pel·lícula és una reproducció de tots els tòpics que es puguin tenir sobre els homosexuals (tot i que aquest tema només apareix a l'inici del film, i no té més trascendència), sobre la Toscana, els italians, i sobre la felicitat perfecte. El personatge principal també pot ser titllada fàcilment d'estereotipada o inversemblant. Tot i la mala experiència que ha viscut sembla absolutament disposada a seguir creient en contes de fades i en l'amor vertader: és una figura que recrea la fòbia a la soletat i l'obsessió per trobar la parella ideal. Durant la pel·lícula, dóna la sensació que la única cosa que vol és tenir algú al costat, sense importar qui sigui.

Plena de simbolismes i finals feliços per a tothom, és una film no gaire substancial, però molt interessant pels paisatges preciosos que mostra (té un gran director de fotografia). Això sí, el millor de la pel·lícula, és el missatge que se'n pot extreure cap al final:
Sovint estem tant tancats en la nostra infelicitat, que no ens fixem en què ja tenim tot el que volíem tenir. Sovint, podem ser feliços sense adonar-nos-en.

Estils personals

Des que ens van manar fer una crítica positiva de cinc blocs de l’assignatura de Periodisme Especialitzat en cultura, he estat passejant, mirant i espiant pels diferents racons culturals fins al punt d’agradar-me’n tants, que no sé ben bé quins posar i quins no. Però faré el que pugui. Potser no seran els millors blocs (o potser sí, qui sap), però són els que més m'han agradat, o m'han cridat l'atenció.

En primer lloc, i perquè és el bloc que consulto més, Pardals al cap. És un espai molt interessant i caracteritzat per la seva diversitat: s’hi poden trobar escrits seriosos en què es planteja l’evolució dels còmics, o entrades esbojarrades en què el sentit comú no és el màxim exponent. Un pot trobar-hi llibres, cinema, teatre, música... I a més de tots aquests tastets, a vegades també hi apareix el meu plat preferit: algun conte de producció pròpia.

Una vegada ja li vaig dir que m’agradava el seu bloc, i em va titllar de pilota... De tota manera correré el risc de tornar a sentir-me dir el mateix, per comentar el bloc Eufemismes d’un Mies Vailla Menneisyytä. És... un racó cultural diferent, diria jo. En què les reflexions del seu autor sempre em sorprenen, i m’enganxen en aquesta mena d’ambient que ha creat al seu bloc. Perquè estar llegint sobre el vertigen temporal i la voluntat de fer una pause a la galaxia, mentre sona una màgica cançó de Julie Delpy, és crear realment un moment per a un mateix, per endinsar-se en l’anar i venir dels pensaments de l’Edu.

Un altre bloc per on m'agrada passejar sovint és Tractament cultural (petites dosis recomenables). No és un bloc tant productiu com els altres (en nombre d'entrades), però no sé què ho fa que sempre que llegeixo els seus escrits m'agafen ganes d'anar a veure aquella pel·lícula, o l'exposició... Jo diria que és un punt per a l'art i la cultura independent. Allà no s'hi troben escrits sobre l'últim film de l'Antonio Banderas (per dir alguna cosa), sinó sobre coses que sovint desconec, i que m'agradaria conèixer més. Exposicions, cinema, música... tot recomenat com en una recepta mèdica (indicacions, contraindicacions, dosis recomanables, etc).

Els dos blocs següents (els últims) que comentaré els he descobert precisament al visitar tants llocs per fer aquest escrit. El primer dels dos és un món apart, on cada paraula té un estil i un sentit propis. La veritat és que m'ha agradat molt, pels temes que tracta i per com estan tractats. Són els Contes des quatre saisons, en què la seva autora ens deixa entrar en el seu petit espai de reflexió i emocions. Molt autèntic, molt personal, i molt interessant.

I per últim, destacaré els Retalls de cultura, una altra visió interessant i jo diria bastant poètica del món. Sincerament, m'agrada molt la manera com està escrit, les fotografies que ho il·lustren (encara que a vegades potser no hi hagi gran cosa a il·lustrar) i l'harmonia que ho lliga tot.