No sé per què vaig tenir el sobtat impuls d'agafar-lo. Me n'anava a Barcelona en tren, i no tenia cap llibre a mitges, així que n'hauria de triar un per començar. Enlloc d'anar cap a la pila de llibres per llegir que tinc a l'habitació, però, em vaig dirigir a la prestatgeria dels predilectes (curiosament és la més gran). Sense ni plantejar-m'ho, com si els meus dits ho decidissin per mi, vaig agafar-ne un per rellegir-lo, mentre apareixien tres mots dins del meu cap: "El Te deix".
Rellegir el primer conte, el "Te deix, amor, la mar com a penyora", ha sigut com trobar un vell amic en qui ja no hi penses, i anar recordant mica a mica tots els moments que vau passar junts, els seus gestos, paraules, misteris... I de sobte, sorprendre't al adonar-te de com l'has trobat a faltar, i necessitar saber més i més d'ell.
El conte de la Carme Riera és un paradís d'imatges, colors, sensacions, d'escriptura amb els sentits. D'intrigues, de pinzellades. És tota una vida, escrita en 17 pàgines de llibre, que enamora.
Aquest cop m'ha passat el mateix que la primera vegada, que al arribar al final, he necessitat tornar al principi i començar-lo de nou. És increïble com una sola paraula pot canviar-ho tot, i donar-li uns altres colors a tot plegat.
[Si no te l'has llegit, et recomano no seguir llegint o et desvetllaré el final.]
[Va de debò, no segueixis!!]
I és increïble també com donem les coses per sabudes, com ho pressuposem tot. Sé que jo ara estic descobrint la sopa d'all, però si m'encanta aquest conte és perquè una noia ens parla d'amor, i visualitzem el seu professor, un noi sexy perdut entre els seus desitjos i la seva responsabilitat. Jo el podia veure, amb un bon cos, i perilla o potser barba de pocs dies. Amb una mirada interessant i amb un nom de cinc lletres, com per exemple David.
I de cop, has d'esborrar-ho tot perquè resulta que aquest amor que té la protagonista, és una dona. Com pot ser que no ho hagi vist abans? És LA seva professora! Has de tornar a llegir, inevitablement, i quan ho fas, t'has d'inventar una nova cara, i un cos nou. I a mida que ho fas, més bonica i interessant sembla la història. Bonica, perquè és el sentit que tenia de debò, el que l'autora et demanava i tu no sabies donar-li, i interessant perquè és el segon conte que llegeixes en les mateixes pàgines.
Tot això, a més, saltejat amb les gotes brillants que apareixen al mar quan reflecteix el sol. Amb una paraula? Preciós. I encara em queden tots els altres contes del llibre!!
Fotografia acabada de fer des del balcó de casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario