El barbero diabólico de la calle Fleet

Sweeney Todd

Impressionant. Ha sigut la única paraula que m'ha vingut al cap quan la pel·lícula ha acabat, fa només una mitja hora. Impressionant en el sentit d'agradar, i en el sentit d'impactar. Adaptada del musical (tot i que personalment no he vist l'obra de teatre), Sweeney Todd és una pel·lícula perfectament ambientada, que explica una història malèfica, terrorífica que alhora fa reflexionar, i resulta fins i tot poètica. I tot això, amb un punt de l'estil propi i molt característic de Tim Burton, que es nota sobretot al principi de la pel·lícula.

Aquesta història no deixa indiferent a qui l'enten, i permet veure coses com la inquietant visió de l'èsser humà devorant-se a sí mateix, enmig de l'extravagant bogeria de pràcticament tots els personatges (principals o secundaris), i de l'embriagadesa de sang, poder i venjança que s'hi dóna.

Des del meu punt de vista, a més, caldria felicitar als dos actors que donen vida al barber Benjamin Barker i la senyoreta Lovett, Johnny Depp i Helena Bonham Carter perquè fan una interpretació increïble, portant a la vida a dos personatges que es complementen entre sí (tot i que la caracterització de cap dels dos no resulta molt innovadora, i recorden a un Johnny Depp molt "Eduardo Manos Tijeras", y a una Helena Bonham Carter força semblant a la Bellatrix Lestrange de la saga "Harry Potter").



Enmig de la bogeria de la sang, de les fantasies, dels records, dels misteris, les angoixes i els assassinats, les navalles de plata del protagonista llueixen com poesia, acompanyant els moviments del seu propietari, qui les mira i els canta amb una devoció absoluta. Major, fins i tot diria jo, a la devoció a la seva pròpia família, a qui la sang de la venjança l'ha fet oblidar.



I el punt que arrodoneix l'espectacle visual, les emocions i angoixes que desperta la pel·lícula, és la música. Una música que apareix abans que la primera imatge, que l'acompanyarà pràcticament en la totalitat de la pel·lícula i li donarà força i dramatisme. De tota manera, un dels temes centrals de l'obra de teatre musical no apareix, a falta d'un personatge narrador que pugui cantar-la. A ulls de qui no ha vist l'original, però, les cançons són completes i significatives.



Recomano sincerament veure-la a la gent que sàpiga que va a veure un musical (penso que la sorpresa de veure als actors cantant -molt bé, per cert- és un dels motius de rebuig que fan que hi hagi gent que la qualifiqui d'avorrida).