Boscos endins és el nou musical coral de Stephen Sondheim i James Lapine que Dagoll Dagom porta al Teatre Victòria des del gener d'aquest any.
L'obra està estructurada en dues parts. La primera narra diferents contes infantils, entrelligats per fer-ne una versió pròpia, però són les mateixes històries que coneixem des de ben petits (en Jan i la Mongetera Màgica, la Ventafocs, la Rapunzel i la Caputxeta). És interessant veure la visió peculiar que es fa d'aquestes aventures, però al cap i a la fi aquest primer acte, d'una hora i poc de durada, no aporta gran cosa de nou. La música tampoc no impacta tant com un podria esperar-se després d'haver vist qualsevol altre musical d'aquest autor, o de la mateixa companyia. Aquesta primera part acaba amb el final feliç dels contes, i amb una actuació coral en què interpreten el tema central de l'obra. Amb aquest regust de "està bé... però... potser m'esperava més...", s'arriba a la mitja part i al vertader desplegament de creativitat. Els contes s'han acabat però la història continua, perquè a la realitat un mai acaba amb el seu final perfecte i és feliç per l'eternitat con ens volen fer creure. Els desitjos canvien i sempre n'hi ha de nous que sembla que no es podran cumplir, i acaben creant la frustració. Això és le que Dagoll Dagom explica en aquesta segona part. Els desijtos personals, però, queden eclipsats per una situació de criss general en què els personatges acaben havent de decidir per ells mateixos (sense el narrador que els guiava) com solucionar els problemes i afrontar-se a les adversitats (que n0hi ha per donar i per vendre) i cada personatge acaba tenint el seu drama personal. Bastant dura i crua, el segon acte transforma els personatges de conte en personatges més reals; fet que acaba salvant l'obra.
Musicalment parlant, aquesta segona hora d'actuació és on les notes agafen més força i acaben resultant clau en les emocions que desperta l'obra. No és la música més rebuscada ni espectacular de l'autor, Sondheim, que també ha fet altres musicals com Sweeney Todd, però els temes són molt adequats per cada moment, situació o escena de l'obra. A més, caldria d'estar el poder musical de la Mone, que en la segona part de l'espectacle té una cançó en solitari que fa posar els pèls de punta.
En conclusió, que és una obra que canvia molt durant el seu transcurs, i que contraposa la fantasiosa imatge de la felicitat, amb la tragèdia més dura i mortal. I tot, creat amb personatges ingenus com la Ventafocs, o irònics com la Caputxeta.
L'obra està estructurada en dues parts. La primera narra diferents contes infantils, entrelligats per fer-ne una versió pròpia, però són les mateixes històries que coneixem des de ben petits (en Jan i la Mongetera Màgica, la Ventafocs, la Rapunzel i la Caputxeta). És interessant veure la visió peculiar que es fa d'aquestes aventures, però al cap i a la fi aquest primer acte, d'una hora i poc de durada, no aporta gran cosa de nou. La música tampoc no impacta tant com un podria esperar-se després d'haver vist qualsevol altre musical d'aquest autor, o de la mateixa companyia. Aquesta primera part acaba amb el final feliç dels contes, i amb una actuació coral en què interpreten el tema central de l'obra. Amb aquest regust de "està bé... però... potser m'esperava més...", s'arriba a la mitja part i al vertader desplegament de creativitat. Els contes s'han acabat però la història continua, perquè a la realitat un mai acaba amb el seu final perfecte i és feliç per l'eternitat con ens volen fer creure. Els desitjos canvien i sempre n'hi ha de nous que sembla que no es podran cumplir, i acaben creant la frustració. Això és le que Dagoll Dagom explica en aquesta segona part. Els desijtos personals, però, queden eclipsats per una situació de criss general en què els personatges acaben havent de decidir per ells mateixos (sense el narrador que els guiava) com solucionar els problemes i afrontar-se a les adversitats (que n0hi ha per donar i per vendre) i cada personatge acaba tenint el seu drama personal. Bastant dura i crua, el segon acte transforma els personatges de conte en personatges més reals; fet que acaba salvant l'obra.
Musicalment parlant, aquesta segona hora d'actuació és on les notes agafen més força i acaben resultant clau en les emocions que desperta l'obra. No és la música més rebuscada ni espectacular de l'autor, Sondheim, que també ha fet altres musicals com Sweeney Todd, però els temes són molt adequats per cada moment, situació o escena de l'obra. A més, caldria d'estar el poder musical de la Mone, que en la segona part de l'espectacle té una cançó en solitari que fa posar els pèls de punta.
En conclusió, que és una obra que canvia molt durant el seu transcurs, i que contraposa la fantasiosa imatge de la felicitat, amb la tragèdia més dura i mortal. I tot, creat amb personatges ingenus com la Ventafocs, o irònics com la Caputxeta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario