La Rambla de Barcelona té molts elements característics. Els turistes amb mitjons i sandàlies, les flors, la Font de Canaletes, els animals domèstics que s’hi poden comprar, la gent que fa retrats, l’home que neteja les sabates al costat de la plaça Catalunya, etc. Però sens dubte allò que l’ha feta més famosa són les estàtues humanes.
I és una de les coses que més il·lusió m’ha fet de la meva ciutat des de petita. Com tot, però, les estàtues han anat canviant des que jo les he vist, i ara hi ha un altre estil de fer-ho. Quan era petita i passejava per les Rambles, em sorprenia molt la capacitat de les persones que actuaven allà al carrer d’estar-se absolutament quietes i de només moure’s quan sentien una moneda caure sobre el seu recipient. M’encantava veure com llavors sí que prenien vida i feien alguna cosa (encara que em feia força vergonya donar-lis jo mateixa una moneda), perquè de no ser per això, m’hagués pogut creure que no eren pas humanes. I recordo que si alguna parpadejava molt, dèiem que no ho feia bé, que no era creïble.
Ara, però, la sorpresa és trobar una figura que s’estigui quieta, no perquè les altres siguin dolentes i no puguin fer-ho, sinó perquè ja no s’estila. Ara està més de moda moure’s, parlar amb els turistes intentant “xapurrejar” el seu idioma i guanyar-se una moneda amb el moviment i la paraula, ja no amb la quietud. I les disfresses són molt més vistoses i treballades, evocant personatges fantàstics, o reals i famosos (des de Che Guevara fins a Ronaldinho).
Però aquest comentari al blog el vull fer servir, ja no només per remarcar les diferències entre fa uns quinze anys i ara, sinó per respondre una pregunta que va fer un dia el professor de teoria a classe. Són art, les estàtues? Són artistes, les persones que hi ha al darrere? Doncs jo dic que sí. Que ho són clarament, i tant les d’abans com les actuals. Com en tot, n’hi ha que tenen més gràcia que d’altres, però totes tenen el seu art.
L’art, per exemple, de convertir-se en arbre, crèixer lentament, imitar el moviment del vent sobre les branques, i ser capaç d’aguantar així durant les hores que siguin necessàries.
Perquè, i ningú pot negar-ho, ha de cansar ser una estàtua de la Rambla (o de la plaça de la Catedral, que és on jo vaig veure aquest arbre, o del Portal de l’Àngel), i el primer dia no ha de ser gaire fàcil estar-se (per exemple) un munt d’hores amb els braços cap amunt per aguantar una bola del món.
I la gent que ho fa són artistes, per aconseguir tenir al voltant aquesta aura misteriosa que alguns aconsegueixen. Aquesta aura resplandent i màgica que feia que de petita (i de gran, de fet) m’encantessin.
I és una de les coses que més il·lusió m’ha fet de la meva ciutat des de petita. Com tot, però, les estàtues han anat canviant des que jo les he vist, i ara hi ha un altre estil de fer-ho. Quan era petita i passejava per les Rambles, em sorprenia molt la capacitat de les persones que actuaven allà al carrer d’estar-se absolutament quietes i de només moure’s quan sentien una moneda caure sobre el seu recipient. M’encantava veure com llavors sí que prenien vida i feien alguna cosa (encara que em feia força vergonya donar-lis jo mateixa una moneda), perquè de no ser per això, m’hagués pogut creure que no eren pas humanes. I recordo que si alguna parpadejava molt, dèiem que no ho feia bé, que no era creïble.
Ara, però, la sorpresa és trobar una figura que s’estigui quieta, no perquè les altres siguin dolentes i no puguin fer-ho, sinó perquè ja no s’estila. Ara està més de moda moure’s, parlar amb els turistes intentant “xapurrejar” el seu idioma i guanyar-se una moneda amb el moviment i la paraula, ja no amb la quietud. I les disfresses són molt més vistoses i treballades, evocant personatges fantàstics, o reals i famosos (des de Che Guevara fins a Ronaldinho).
Però aquest comentari al blog el vull fer servir, ja no només per remarcar les diferències entre fa uns quinze anys i ara, sinó per respondre una pregunta que va fer un dia el professor de teoria a classe. Són art, les estàtues? Són artistes, les persones que hi ha al darrere? Doncs jo dic que sí. Que ho són clarament, i tant les d’abans com les actuals. Com en tot, n’hi ha que tenen més gràcia que d’altres, però totes tenen el seu art.
L’art, per exemple, de convertir-se en arbre, crèixer lentament, imitar el moviment del vent sobre les branques, i ser capaç d’aguantar així durant les hores que siguin necessàries.
Perquè, i ningú pot negar-ho, ha de cansar ser una estàtua de la Rambla (o de la plaça de la Catedral, que és on jo vaig veure aquest arbre, o del Portal de l’Àngel), i el primer dia no ha de ser gaire fàcil estar-se (per exemple) un munt d’hores amb els braços cap amunt per aguantar una bola del món.
I la gent que ho fa són artistes, per aconseguir tenir al voltant aquesta aura misteriosa que alguns aconsegueixen. Aquesta aura resplandent i màgica que feia que de petita (i de gran, de fet) m’encantessin.
1 comentario:
oi tant que és art! sens dubte. és com un art força màgic, pq sempre me preguntat si realment eren persones o una espècie de robots que tenien un mecanisme per moures quan els donaven diners (ostres quina paranoia! jeje).
hi ha estàtues molt bones, però de les que més m'ha impresionat ha estat la de l'arbre, com dius. és genial com unes persones poden arribar a ser tan màgiques.
apa fins la prox.
vagi bé!
Publicar un comentario