Maternitats

Feia molt temps (massa) que no escrivia res aquí al blog, potser perquè no acabava de tenir clar quin tema tractar (m'havia plantejat varies pel·lícules, llibres, obres...) però avui he vist una cosa que no vull deixar de recomenar-vos.

Es tracta de l'exposició fotogràfica "Maternitats", del fotoperiodista Bru Rovira, que es pot trobar al CaixaForum fins el 12 d'octubre. Consisteix en un seguit de fotografies de mares d'arreu del món amb els seus fills, totes en un context de situació adversa ja siguin guerres, fam, malalties... Però l'autor descobreix que per sobre de tot això, per moltes coses que ens puguin separar d'aquesta mare del Senegal que fa un petó al seu fill, tots tenim un punt en comú: la relació íntima, personal i única que ens lliga a la nostra mare com mai estarem lligats a ningú. Com un punt de llum, o un tresor que cada un de nosaltres, siguem d'on siguem i pensem el que pensem, tenim dins nostre.

Aquest seguit de fotografies es van publicar per primer cop al Magazine de la Vanguardia, i després es van exposar en diverses escoles on els nens l'han acabat de completar, afegint dibuixos, comentaris, i la seva pròpia interpretació de cada imatge. El resultat és sorprenent i realment emotiu.

L'exposició és molt breu, situada a la Sala 1 del centre, però val molt la pena passar-hi uns minuts. A més, les fotografies van acompanyades d'unes pantalles de televisió amb auriculars, on s'explica la història de cada una de les dones fotografiades.

En conclusió, un preciós retrobament amb els nostres origens personals, i una mirada humil al món.

La Geltrú es crema

Ahir a dos quarts d'onze de la nit va tenir lloc al pati del castell de la Geltrú la tretzena edició del Tomb de Foc. Es tracta d'un correfoc amb motiu de la Festa Major del barri de la Geltrú, introduit per una petita obra de teatre. Hi participaven els dos dracs de la Geltrú (el Drac i el Barrina), el Drac Miserach de Sant Pau d'Ordal (preciós, la veritat) i l'Àliga de Sitges.

Aquest any ha sigut la primera vegada que l'he vist, però he de dir que té un encant i un aire màgic propi que en fan una celebració única. La plaça Font i Gumà estava a petar de gent, i petits i grans s'havien reunit allà per veure aquesta festa infernal.

En primer lloc, a les escales del pati del castell té lloc una petita representació teatral, situada a l'infern, que personalment vaig trobar molt pobra. Em va saber molt greu perquè veient el potencial que té aquesta celebració i aquesta obra, hauria pogut ser un espectacle increïble i no va passar de la mediocritat. Cada any els de l'Associació d'Amics del Drac de la Geltrú escriuen i preparen una obra diferent. Aquest any, tractava de com el Mascle Cabró i la seva esposa Malèfica eren expulsats de l'infern i substuïts per dos nous reis de l'Inframón. Entraven en escena una espècie de consell de savis que decidien quin dels dos Cabrons tindria el poder, i els elements de la natura que concedien un desig al vençut. Tot això, però, expressat d'una manera poc espectacular.

Recordo especialment el moment de la lluita entre els dos Cabrons i les dues Malèfiques, una escena gens treballada, al menys al meu parer, i paupèrrima. I jo no dic que s'hagués de fer res gaire complicat... només que si es simbolitzava una lluita entre dimonis, no calia ficar-los en un cos contra cos, més similar a una parella que fa manetes que no pas a una lluita pel poder de l'infern. Quatre passos ben estudiats, quatre petardos, unes bares amb foc (bengales) als extrems, i aquella lluita hagués tingut una altra cara.

El guió en sí tampoc em va semblar que aprofités totes les seves opcions: des de la meva posició (no molt propera a l'escenari, però tampoc gaire llunyana) no s'acabava d'entendre, sobretot el final de l'obra, quan el Cabró vençut demanava la participació del públic per cridar els elements i després no vaig arribar a saber quin desig l'hi demanava, però tampoc no va suposar cap canvi en la representació. Ben senzill hagués sigut demanar-los poder per batre en duel els nous reis de l'Infern, i deixar que el correfoc simbolitzés la guerra.

Tampoc crec que hagués sigut gaire complicat, seguint amb aquesta ficció sobre com haguès pogut ser i no va ser, que en el moment que el vençut s'alça i declara la guerra, cridant alguna cosa com "Que s'enfonsi l'infern!! Que s'enfonsi la Geltrú!!!" haguessin ressonat de sobte tots els timbals que hi havia a l'interior del pati del castell, amagats esperant el seu torn per sortir. Hi havia dues colles timbaleres, els tabalers de la Geltrú i una batukada, així que el resultat hagués sigut realment la sensació que el món s'ensorrava.

Però no es va fer res d'això, i l'obra va acabar d'una manera confosa i poc espectacular. A més, cal dir qui representava l'obra no eren actors sinò membres de l'Associació, i si bé se'n sortien prou amb l'expressió corporal, les veus (grabades i punxades) eren inexpressives i planes. N'hi havia de realment maques, però sonava a enregistrament i a lectura davant d'un micro.

A favor he de dir que el vestuari estava força treballat, i les màscares dels Cabrons i les Malèfiques són força maques. No les vaig poder veure bé durant l'obra però dues surten en aquesta entrevista del programa "I tu què fas?" de CanalBlauFM. En ella, hi parlen dos dels organitzadors del Tomb de Foc, i cap al final hi surten dos dels personatges.

Un cop acabada l'obra de teatre, van anar sortint les bèsties amb els seus timbals, i va començar el correfoc. Però no és un correfoc normal i corrent com qualsevol altre, ja que situat als petits i mítics carrers de la Geltrú, la processó sembla encara més màgica. A més hi va haver un moment en el qual ens vam trobar rodejats, a la plaça del Sagrat Cor, pel cap del correfoc i pels qui el tancaven, uns per cada banda. Semblava una maniobra de distracció molt bona que ens va sorprendre a més d'un.

Drac Miserach de Sant Pau d'Ordal recorrent la Geltrú.

Bé, al final totes les bèsties i timbalers acabaven en l'avern infernal, a la Rambla del Castell, encenent-se i tocant alhora, però no hi vaig assistir, de manera que no en puc dir res més.

Aprenent a Saltar

Avui escric per parlar d'un dels curtmetratges més bons que he vist mai. No és pas nou, el van estrenar l'any 2004, quan acompanyava en la gran pantalla la pel·lícula Los Increíbles, de Diseny i Pixar.
La majoria dels curts de Pixar són molt bons, imaginatius, distrets i divertits. Però aquest, a més, transmet un missatge molt alliçonador. És una ventada de bon rotllo i de objectivitat per prendre's les coses en la mida justa i no caure en un espiral d'autocompassió.

Mai he dedicat una entrada de blog a ningú perquè no és en cap cas l'objectiu d'aquest espai. Però no podia parlar de Saltando sense anomenar a la Laia, la primera enamorada del Conejílope. Espero que us agradi, el transcric a baix.






"Es la vida una rueda con forma de noria

y hace poco esto pasó:
En un llano entre montes que era una gloria
y un lago que la nieve dejó,
un cordero vivía en ese lugar
brillaba su lana en el sol matinal.
En el agua del lago se vio reflejar
y orgulloso, empezó a zapatear.
Ante su vecindario bailó y bailó,
¡creo yo que a todos su danza,
confianza para unirse al baile les dio!

Y un buen día...

Saltando se acercó un conejílope singular,
el sabio entre sabios se sorprendió
y al cordero fue a preguntar:
- ¿Chico, qué pasó?
- Yo siempre fui suave,
igual que algodón,
lucía ante todosdanzando mi son.
Pero sin avisar,sin ninguna razón,
se llevaron mi lanay me dejaron pelón.
La gente al pasar se ríe mirándome
y es cruel porque es ridícula y rosa mi piel.

- ¿Piel? ¿Piel?
¿Es rosa tu piel?
Tu mente te miente,
eso sí es cruel.
¿El color es que importa?
¡Vaya cuestión!
¡Eres gris, púrpura, beix o marrón!
A veces vas mal, a veces mejor,
si te sientes fatal mira alrededor:
Aún tienes un cuerpo, y patas y pies,
la cabeza en su sitio,perfecto, ¿lo ves?
En cuanto a la danza, hay que mejorar.
A lo alto llegar, ¡tu puedes volar!
Levanta una pata,pisa para impulsar
y hacia arriba irás,y esto es saltar.
Más vas a saltar,
vas a saltar, y el cielo tocar.
Con sólo intentarlo tu lo puedes lograr.
Sube una pata, para impulsar....

Y cada mayo volverá a pasar,
ellos aparecerán y se lo han de llevar,
lo traerán esquilado, desnudo y pelón,
pero ya no le causa preocupación.
Porque más, más, quiere saltar...

Subes y bajas, la vida es así...
¡qué suerte que hay
conejílopes aquí!"

De pedra, per l'Àngel

De pedra és com em vaig quedar mentre llegia el ja esmentat llibre "El joc de l'àngel". I de pedra em vaig haver de tornar per poder-lo acabar. (I de pedra em quedo a l'adonar-me que em vaig haver d'obligar a acabar-me un llibre del Ruiz-Zafón!)

Sé que només estic fent el mateix que tothom, parlar i parlar d'aquest llibre... Però crec que es mereix una altra entrada, parlant ja del contingut de la història i no només del fenòmen que ha suposat. I és que la història no està malament, és més agosarada que "L'ombra del vent", s'hi inclouen fenòmens inexplicables i paranormals, però allò que més em va sorprendre va ser el tractament, el desplegament de morbositat innecessària que fa l'autor.

Ja a la mitat del llibre, la història es torna horrible, amb unes escenes i uns detalls mòrbids que ni s'acosten al misteri i el tenebrosisme que ja estava present en alguns moments claus (no despilfarrats com aquí) en la primera entrega. Explicant el meu cas particular, diré que hi va haver un moment que vaig haver de deixar el llibre i allunyar-me'n, perquè encara em faltava molt per acabar-me'l i no em volia ni imaginar com seria la escena final. Perquè no hi havia cap dubte que en Ruiz-Zafón s'estava guardant la seva màxima capacitat tenebrosa (que ha aconseguit que la meva àvia qualifiqui l'autor com a un "boig, realment malament del cap") per un clímax final.

La part bona del llibre? Els personatges, com sempre. En la meva opinió, són el punt clau del Ruiz-Zafón, i si ja els va oferir a l'Ombra (i a les novel·les juvenils, tot i que en menys mesura), aquí fa el mateix. És capaç de crear personatges que enamoren i d'altres que realment fan venir mal d'estòmac. També em va agradar les referències als personatges del primer llibre (que en la història és posterior a "El joc de l'àngel"), excepte en el cas d'en Barceló, a qui vaig trobar molt canviat, i costava creure que es tractés del mateix personatge.

I com ja he dit, la història està ben trobada, té els canvis necessaris per a que no sigui previsible, enganxa molt, i el final és "bonic" (un adjectiu estrany tenint en compte el llibre del qual estem parlant), tot i que crec que estava massa "passat per sobre", i l'autor podria haver-se detingut a explicar-lo una mica més.

Això sí, per al meu gust s'ha passat oferint horror gratuit que podria haver entregat en petites dosis. Un, al final, quan ja ha mort fins l'apuntador, s'ha tornat tant de pedra que per més mort i sang i fetge que llegeixi, ja no l'afecta.

Sense guies

Quan dic "sense guies" en realitat em refereixo a sense entrades obligatòries de temes que no es pot dir que m'aportin gran cosa com a persona. També a menys freqüència d'actualització i probablement a més llibertat personal a l'hora d'incloure tot allò que em vingui de gust en aquest blog. La primera conseqüència d'això, és l'eliminació de l'Agenda Cultural... a enllaços hi ha les webs de les quals em servia per a fer-la... era un copiar i enganxar ben estúpid.

I és que l'assignatura a la qual responia per fi ha acabat. Ha sigut una de les assignatures més esperades de la carrera, i com a tal (tenint en compte què estem estudiant), una grandíssima decepció. Si he de ser sincera no puc dir que hagi après gran cosa... a part del funcionament burocràtic de la cort de Heian... que en fi... També m'agradaria fer esment (com a venjança personal) a una qüestió que sí m'han aclarat les classes de Periodisme Cultural: el grau de menyspreu i voluntat ofensiva que pot tenir un professor envers als seus alumnes. Molt aclaridor.

Deixant ja enrere aquesta assignatura, proclamo lliure aquest blog! Jeje... Intentaré deixar de banda aquesta entrada aclaridora, i seguir amb la línia i el caràcter que tenia fins ara aquest modest espai cibernètic.


"I ja saps, si la cultura et persegueix... deixa que t'atrapi!" (Polièdric! xD)

De la il·lusió del lector al "Llibre Coca-cola"

La última sessió del X Curs "Com neix un llibre" la va protagonitzar l'Emili Manzano, que va fer una conferència sobre "La recepció dels llibres en els mitjans de comunicació". El periodista va reflexionar sobre quan un llibre és notícia i quan no, i sobre la frontera entre periodisme i publicitat. Però el punt àlgid, segons el meu punt de vista, va ser quan, inevitablement, es va parlar del cas Ruiz-Zafón. I és que l'Emili Manzano va fer una descripció del que està passant amb aquest autor, que s'ajusta clarament al meu sentiment particular, i al de molts altres dels assistents al curs.

El Carlos Ruiz-Zafón era un autor de literatura juvenil desconegut, que es va atrevir amb la novel·la per adults, i va treure la Sombra del Viento, un llibre del qual no se'n va fer gaire promoció. Tot i això, el llibre va córrer de boca a boca, i va ser tot un èxit, un best-seller. Ara aquest autor ha tornat a escriure, i ja sabent la reacció del públic, l'editorial ha optat per fer-ne tota la promoció i rebombori possible. Però no és el mateix, i molts enamorats de la primera obra del Ruiz-Zafón, ara ens trobem sense il·lusió de llegir el següent.

I és que el lector no és (encara) només un consumidor d'un producte. Al lector li agrada tenir el costum (o la sensació de que ho fa... perquè tot seria discutible) de pensar, de triar. D'agafar un llibre, i sentir que l'està descobrint, per molt que li hagi recomenat un amic, o n'hagi sentit a parlar a algun lloc... està fent un descobriment, i s'hi sent implicat. El que s'ha fet ara amb El Juego del Ángel, però, és convertir el llibre en una Coca-cola. No descobreixes res quan beus una Coca-cola, perquè està absolutament extès per tot arreu, no fa cap tipus d'il·lusió perquè només és un producte.

Doncs amb el llibre passa el mateix. No s'ha optat per fer-ne una promoció modesta (ja no dic no fer-ne, tot i que estic convençuda que és un llibre que es vendria sol) i permetre al lector tenir la sensació de llegir un altre llibre sobre aquell cementiri que va descobrir. S'ha optat per imposar-lo, tu no t'has llegit un Zafón? Uff!

I això no mengua en absolut la qualitat del llibre (com defensa aferrissadament l'amic Robert), jo tinc el llibre i el poc que m'he llegit està molt bé. Però em costa llegir-me'l, el noto buit. És una gran decepció, i em sap moltíssim greu, perquè amb pocs llibres he gaudit tant com amb La Sombra del Viento, que me'l va recomenar una amiga fa molt, molt temps, dient-me "Patri, si et mors sense haver-te llegit aquest llibre, te n'arrepentiràs". Me'l vaig comprar poc convençuda (tot i la radicalitat de la meva amiga) i cada pàgina que llegia era un descobriment i una il·lusió.

I El Juego del Ángel... des que va sortir que sé que me'l llegiré tard o d'hora (així que suposo que l'editorial s'ha sortit amb la seva i no hi ha més de què parlar)... però de moment, m'estic llegint una Coca-cola, o bebent un Zafón. Res més.

Les germanes Gazzo a la facultat

Si he trigat tant en escriure el comentari sobre la conferència de les amables i rialleres germanes Gazzo és perquè no tinc molt a dir, i perquè el poc que tindria a dir-ne ja ho han escrit alguns dels meus companys als seus blogs. Va ser una conferència molt interessant que ens va fer conèixer l'Agència Europa i fer-nos una idea aproximada de la situació periodística entorn de la Unió Europea.

La llàstima, al menys al meu parer, va ser la seva organització, que no va ser gaire afortunada ni de cara als estudiants que hi van assistir, ni cap a les convidades. Em va saber greu rebre a dues "mestres de l'ofici de periodista", com va dir la presentadora de l'acte Teresa Contreras, en una Sala de Graus pràcticament buida. A més a més, els pocs alumnes que hi vam assistir ho vam fer "obligats", per dir-ho d'alguna manera, per l'assignatura de Periodisme Cultural, i la conferència va ser més aviat de caire polític o d'interès general. En cap cas, tenia sentit que només hi fossim nosaltres. Una pena per les contertulianes, que parlaven italià, així que fins i tot se'ls va portar una traductora, i pels (molts) alumnes que es van perdre la presentació de l'Agència (i pels alumnes que hi van assistir sense saber a què anaven, i que no els va interessar).

I te la deix, amor, com a penyora

No sé per què vaig tenir el sobtat impuls d'agafar-lo. Me n'anava a Barcelona en tren, i no tenia cap llibre a mitges, així que n'hauria de triar un per començar. Enlloc d'anar cap a la pila de llibres per llegir que tinc a l'habitació, però, em vaig dirigir a la prestatgeria dels predilectes (curiosament és la més gran). Sense ni plantejar-m'ho, com si els meus dits ho decidissin per mi, vaig agafar-ne un per rellegir-lo, mentre apareixien tres mots dins del meu cap: "El Te deix".

Rellegir el primer conte, el "Te deix, amor, la mar com a penyora", ha sigut com trobar un vell amic en qui ja no hi penses, i anar recordant mica a mica tots els moments que vau passar junts, els seus gestos, paraules, misteris... I de sobte, sorprendre't al adonar-te de com l'has trobat a faltar, i necessitar saber més i més d'ell.

El conte de la Carme Riera és un paradís d'imatges, colors, sensacions, d'escriptura amb els sentits. D'intrigues, de pinzellades. És tota una vida, escrita en 17 pàgines de llibre, que enamora.

Aquest cop m'ha passat el mateix que la primera vegada, que al arribar al final, he necessitat tornar al principi i començar-lo de nou. És increïble com una sola paraula pot canviar-ho tot, i donar-li uns altres colors a tot plegat.




[Si no te l'has llegit, et recomano no seguir llegint o et desvetllaré el final.]





[Va de debò, no segueixis!!]





I és increïble també com donem les coses per sabudes, com ho pressuposem tot. Sé que jo ara estic descobrint la sopa d'all, però si m'encanta aquest conte és perquè una noia ens parla d'amor, i visualitzem el seu professor, un noi sexy perdut entre els seus desitjos i la seva responsabilitat. Jo el podia veure, amb un bon cos, i perilla o potser barba de pocs dies. Amb una mirada interessant i amb un nom de cinc lletres, com per exemple David.

I de cop, has d'esborrar-ho tot perquè resulta que aquest amor que té la protagonista, és una dona. Com pot ser que no ho hagi vist abans? És LA seva professora! Has de tornar a llegir, inevitablement, i quan ho fas, t'has d'inventar una nova cara, i un cos nou. I a mida que ho fas, més bonica i interessant sembla la història. Bonica, perquè és el sentit que tenia de debò, el que l'autora et demanava i tu no sabies donar-li, i interessant perquè és el segon conte que llegeixes en les mateixes pàgines.

Tot això, a més, saltejat amb les gotes brillants que apareixen al mar quan reflecteix el sol. Amb una paraula? Preciós. I encara em queden tots els altres contes del llibre!!




Fotografia acabada de fer des del balcó de casa.

Tòpics sota el sol d'Itàlia

Bajo el sol de la Toscana (2003) és una pel·lícula sobre una dona americana de 35 anys que cau en una depressió quan s'adona que el seu marit l'enganya i es divorcien. Aconsellada per una amiga seva, Frances (Diane Lane) decideix anar de viatge durant deu dies per Itàlia, en un Tour Gay. Un cop allà, s'encapritxa amb una villa anomenada Bramasole i se la compra, gastant-se tot el que el seu ex-marit li va donar per la casa on vivien. Tot i això, el problema econòmic que semblava que duraria tot el fim no torna a aparèixer, i sense cap explicació, la protagonista pot viure feliç sense treballar, ni tenir cap tipus de preocupació. Frances mira de refer la seva vida, amb molts entrebancs i somnis d'adolescent, però aconseguint integrar-se i construir des de zero la seva vida perfecte.

La pel·lícula és una reproducció de tots els tòpics que es puguin tenir sobre els homosexuals (tot i que aquest tema només apareix a l'inici del film, i no té més trascendència), sobre la Toscana, els italians, i sobre la felicitat perfecte. El personatge principal també pot ser titllada fàcilment d'estereotipada o inversemblant. Tot i la mala experiència que ha viscut sembla absolutament disposada a seguir creient en contes de fades i en l'amor vertader: és una figura que recrea la fòbia a la soletat i l'obsessió per trobar la parella ideal. Durant la pel·lícula, dóna la sensació que la única cosa que vol és tenir algú al costat, sense importar qui sigui.

Plena de simbolismes i finals feliços per a tothom, és una film no gaire substancial, però molt interessant pels paisatges preciosos que mostra (té un gran director de fotografia). Això sí, el millor de la pel·lícula, és el missatge que se'n pot extreure cap al final:
Sovint estem tant tancats en la nostra infelicitat, que no ens fixem en què ja tenim tot el que volíem tenir. Sovint, podem ser feliços sense adonar-nos-en.

Estils personals

Des que ens van manar fer una crítica positiva de cinc blocs de l’assignatura de Periodisme Especialitzat en cultura, he estat passejant, mirant i espiant pels diferents racons culturals fins al punt d’agradar-me’n tants, que no sé ben bé quins posar i quins no. Però faré el que pugui. Potser no seran els millors blocs (o potser sí, qui sap), però són els que més m'han agradat, o m'han cridat l'atenció.

En primer lloc, i perquè és el bloc que consulto més, Pardals al cap. És un espai molt interessant i caracteritzat per la seva diversitat: s’hi poden trobar escrits seriosos en què es planteja l’evolució dels còmics, o entrades esbojarrades en què el sentit comú no és el màxim exponent. Un pot trobar-hi llibres, cinema, teatre, música... I a més de tots aquests tastets, a vegades també hi apareix el meu plat preferit: algun conte de producció pròpia.

Una vegada ja li vaig dir que m’agradava el seu bloc, i em va titllar de pilota... De tota manera correré el risc de tornar a sentir-me dir el mateix, per comentar el bloc Eufemismes d’un Mies Vailla Menneisyytä. És... un racó cultural diferent, diria jo. En què les reflexions del seu autor sempre em sorprenen, i m’enganxen en aquesta mena d’ambient que ha creat al seu bloc. Perquè estar llegint sobre el vertigen temporal i la voluntat de fer una pause a la galaxia, mentre sona una màgica cançó de Julie Delpy, és crear realment un moment per a un mateix, per endinsar-se en l’anar i venir dels pensaments de l’Edu.

Un altre bloc per on m'agrada passejar sovint és Tractament cultural (petites dosis recomenables). No és un bloc tant productiu com els altres (en nombre d'entrades), però no sé què ho fa que sempre que llegeixo els seus escrits m'agafen ganes d'anar a veure aquella pel·lícula, o l'exposició... Jo diria que és un punt per a l'art i la cultura independent. Allà no s'hi troben escrits sobre l'últim film de l'Antonio Banderas (per dir alguna cosa), sinó sobre coses que sovint desconec, i que m'agradaria conèixer més. Exposicions, cinema, música... tot recomenat com en una recepta mèdica (indicacions, contraindicacions, dosis recomanables, etc).

Els dos blocs següents (els últims) que comentaré els he descobert precisament al visitar tants llocs per fer aquest escrit. El primer dels dos és un món apart, on cada paraula té un estil i un sentit propis. La veritat és que m'ha agradat molt, pels temes que tracta i per com estan tractats. Són els Contes des quatre saisons, en què la seva autora ens deixa entrar en el seu petit espai de reflexió i emocions. Molt autèntic, molt personal, i molt interessant.

I per últim, destacaré els Retalls de cultura, una altra visió interessant i jo diria bastant poètica del món. Sincerament, m'agrada molt la manera com està escrit, les fotografies que ho il·lustren (encara que a vegades potser no hi hagi gran cosa a il·lustrar) i l'harmonia que ho lliga tot.

"I llavors el lleó es va enamorar de l'ovella..."

"Hi ha tres coses de les quals estic completament segura.


Primera, que l'Edward és un vampir.

Segona, que hi ha una part d'ell que anhela beure's la meva sang.

I la tercera, que estic incondicionalment i perdudament enamorada d'ell."

Text de la contraportada de "Crepuscle"

Crepuscle és la primera part d'una saga d'amor vampíric, i la primera obra de l'escriptora Stephenie Meyer. Tant aquest llibre com la segona i tercera part (Lluna Nova i Eclipsi, que encara no han sortit en català) han sigut número 1 de les llistes de vendes als EUA. Tot i això, aquí a Catalunya encara és un llibre força desconegut, encara que amb la publicació del tercer volum en castellà hi va haver força promoció.

Aquest llibre tracta d'una noia de disset anys, responsable però amb l'equilibri d'un ànec marejat, i amb una curiositat desmesurada. Ella narra la història d'una manera quotidiana, situant-nos en un poble i en l'època actual. I enmig d'aquesta normalitat, apareix un noi jove, sumament atractiu, perfecte i pàl·lid.

L'autora fa la seva pròpia versió del mite vampíric, fent que s'adapti a l'actualitat, mostrant com una família de vampirs inteta passar desaparcebuda en un petit poble. Desafia les grans veritats inamobibles del mite, fent-los sortir de casa de dia, controlar els seus instints, i tenir creus cristianes a casa. A la vegada, però, dóna explicacions raonables que justifiquen aquests canvis. Però si us l'heu de llegir, oblideu-vos dels paràmetres que Anne Rice dóna en els seus llibres, i que semblen normes a l'hora de pensar en els vampirs. Els de la mà de Stephenie Meyer no es comportaran, viuran ni moriran com els personatges de Entrevista amb el vampir, o L'hora de les bruixes. A més, l'autora de Crepuscle s'atreveix fins i tot a deixar entreveure el mite dels homes llop, i tot i que no en gaire cosa en aquesta primera part de la saga, sembla prometre l'aparició d'aquests en els llibres següents.

El llibre enganxa per la naturalitat amb què està escrita, i pel perill que rodeja a la caòtica protagonista des del moment en què coneix al noi de qui s'acabarà enamorant. Stephenie Meyer aconsegueix en la primera part d'aquesta saga, convertir una història d'amor, en una novel·la apassionant, distreta i amb un final força trepidant. Durant tot el llibre, a més, l'autora va deixant fils sense lligar, que s'aclariran en els següents volums d'aquesta història sobre una família de vampirs, i una humana que s'enamora d'un d'ells.

"És l'hora del crepuscle", diu en un moment del llibre el brillant protagonista, l'Edward. Doncs no ho sap prou, perquè personalment aposto que aquest llibre tindrà un gran èxit quan, a l'octubre, en surti la quarta part, i al desembre s'estreni la pel·lícula del primer volum, el Crepuscle. Ara per ara, als qui ens el volguem llegir en català ens tocarà esperar al juny per la segona part, i al setembre per la tercera.

Una vida de dedicació

Tot allò que hi ha a continuació no és més que una hipòtesis personal. M'agradaria que fos veritat, però és possible que no.

Hi ha persones que senten passió per allò que fan. Tanta passió, que podrien dedicar-hi tota la seva vida. És el cas, per exemple, dels personatges de la pel·lícula "El Truco Final" (molt bona, a qui agradi reflexionar després de veure un film l'hi recomano). En ella hi apareixen uns mags que, a la vegada que competeixen entre ells fins a nivells insospitats per la racionalitat humana, dediquen tota la seva vida a la màgia. Fan allò que faci falta per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni a l'espectador.

I el mateix podria dir-se de Risto Mejide. És un home que té una dedicació: la publicitat. Ha treballat per a diferents companyies, cantants, i mitjans de comunicació, i així ho va seguir fent quan va entrar de jurat a Operación Triunfo. Desconec si va ser en aquest moment quan va crear el seu personatge, o si va decidir-ho abans. Però que és una creació és un fet indiscutible, al menys al meu entendre. És impossible tenir aquest ego si un no s'ho proposa, i aquest enginy per dir sarcasmes i brutalitats si un no s'ha entrenat. La gent normal patim, ens quedem en blanc en les situacions menys oportunes, i una estona després pensem "ostres!! Li hauria d'haver dit això al Fulanito...!!". Però ell no. Ell representa la part orgullosa i capaç de deixar a tothom per terra que tots voldríem tenir. És un personatge molt ben estudiat i plantejat, però és menys estrident que Rodolfo Chikilicuatre, cosa que ens permet arribar a creure'ns-el.

El fet és que OT necessitava un impuls, alguna cosa que el fes especial i diferent a les versions anteriors i que li donés publicitat i audiència. I va arribar Mejide, amb una autoestima sobrenatural, i destrossant als concursants a cop d'ironies. Molt enrere han quedat ja aquells temps en què el jurat de "Lluvia de estrellas" deia als cantants més horribles que hagin passat per la televisió que havien estat esplèndits. Benvinguts a la nova època televisiva, on els canals ja no necessiten tractar-te bè per a que hi vagis, sinó que és al revès.

La primera vegada que vaig sentir dir la frase "és igual que parlin bé o malament d'un, la qüestió és que en parlin", la deia un periodista que cobria el primer concert que la Madonna va fer a Barcelona, quan encara era un símbol de rebel·lió, i la meitat de la gent que l'havia sentit l'odiava, mentre l'altre mitat l'adorava. Ara per ara, crec que Risto Mejide ha fet evolucionar aquesta frase fins el punt de "si han de parlar de mi, millor que parlin malament; en parlaran més". Als humans ens agrada queixar-nos, xafardejar i posar verda a la gent, i ell ens va oferir aquest plat amb unes ulleres de sol i una caçadora de cuir com a guarnició. És una gran estratègia, però suposo que algun mèrit deu tenir Risto Mejide si li van oferir una plaça al Centre d'Inteligència Nacional, no?

La qüestió és que aquest home és un publicista, senyores i senyors, i la seva feina és precisament utilitzar tots els recursos que tingui per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni (en aquest cas, negativament) a l'espectador. Fer màgia, per vendre.

I, tot i que jo sóc una de les persones que no el suporta (he caigut en el parany que suposa tant admirar-lo com odiar-lo, simplement conèixer-lo), s'ha de reconèixer que això ho fa de meravella.

La princesa de la vergonya

Yvonne és una pàmfila. Una persona horrible i menyspreable, anèmica, feble, poruga i lletja que es presenta al públic de l'obra com una noia pàlida, dolça, suau i innocent.

"Yvonne, la princesa de Borgonya" és l'obra de Witold Gombrowicz i dirigida per Joan Oller, que està a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure fins el 27 d'abril. La història tracta d'una noia apàtica i aturadeta, d'un príncep que s'encapritxa d'ella i se n'obsessiona a causa de l'horror que li causa, i de les reaccions que viu tota la cort a Palau.

La protagonista principal de l'obra, però, és un personatge neutre, i pràcticament mut, l'únic pecat del qual és ser un mirall on cadascú veu el pitjor de sí mateix. És el desconcert, la intriga i la confusió que fa que de cada persona sorgeixin els pitjors records i els instints més ocults. Aquesta obra de l'any 1938 està construida a base de contraposicions: la contraposició de la tragèdia clàssica amb el teatre de l'absurd, la d'un text filosòfic amb la comèdia, la d'un personatge horrorós amb una actriu delicada i bonica. Contraposa un personatge que no parla, amb els altres que parlen molt, i fan suposicions sobre quin és el problema que té la noia.

Aquesta obra es presenta amb grans actors (Rosa Muñoz, Ivan Benet, Lluis Marco i Àngels Poch, entre d'altres) i amb una escenografia simple i alhora impressionant. L'escenari (buit i amb el terra a quadres) està construit amb mòduls que pugen i baixen segons les necessitats del text, sent capaç de crear amb aquests moviments i amb llums, molts escenaris diferents sense grans canvis, i pràcticament sense atrezzo.

L'obra dura aproximadament dues hores (amb pausa inclosa) i és una excel·lent manera d'inspeccionar la condició humana, i l'obsessió de les persones per creure's el centre de totes les coses de la vida, fins arribar a l'extrem de buscar-se a sí mateixos (i trobar-se) en la pobra Yvonne, que arriba a ser un recull de totes les coses horribles de tots els humans, que cal eliminar. I tot això, amanit amb una bona sessió de bromes i riures. Un espectacle preciós.