Acrobàcies xineses plenes de màgia

Per tal de fer el treball de periodisme cultural, vaig anar a Port Aventura per veure’n els espectacles. I vaig veure un espectacle que no havia vist mai, i que em va impressionar un munt. L’obra porta molt temps al parc, tot i que (com la majoria) ha anat evolucionant, però la casualitat m’havia portat a no veure-la mai. I suposo que per això, va ser la que més em va agradar. A la crítica en vaig parlar, però vaig intentar ser bastant imparcial, ja que el fet que jo no hagués vist Chinatown abans, no el fa millor.

Però el que no es pot negar és que és una de les millors obres amb què compte Port Aventura. Tot comença amb un mag que actua per platea (molt aprop de la zona destinada a la gent que té l’entrada Express, és a dir, que ha pagat més). El mag parla amb el públic i els fa participar, intentant fer-los volar, fins que decideix mostrar els seus poders i ens porta a Chinatown. La ciutat desperta com un dia qualsevol, amb treballadors que matinen, executius que parlen per telèfon i xoquen entre sí, adolescents que queden per donar una volta i jugar una estona, etc. Però el mag els controla i, sotmesos als capritxosos desitjos del presentador, comencen a fer acrobàcies per fer les coses quotidianes. Els diferents números són cadascun més impressionant que l’anterior, i permeten comprovar la bestial flexibiltat dels actors i ballarins, així com la força i habilitat que tenen per fer les coses menys pensades (jugar amb una taula als peus, per tirar-li a una altra noia que juga amb una altra taula, per exemple). També cal fer esment a una escena preciosa, en què una parella vola per l’escenari al so d’una música romàntica, i a la llum de les estrelles. I a l’espectacle que munten els nois de la companyia (mentre les noies ballen darrere per animar) al saltar per dins d’uns aros, a diferents alçades, de diferents mides i de totes les maneres possibles.

En resum, és un espectacle que si no heu vist, us recomano fer-hi un cop d’ull la propera vegada que aneu al parc tarragoní. A més dura molt poquet, entre vint minuts i mitja hora, i és fa realment lleuger. Diuen que les coses bones, si breus, dues vegades bones (és una senzillíssima traducció del castellà), però jo m’hagués quedat una estona més mirant, la veritat.

La Rambla, territori d’artistes

La Rambla de Barcelona té molts elements característics. Els turistes amb mitjons i sandàlies, les flors, la Font de Canaletes, els animals domèstics que s’hi poden comprar, la gent que fa retrats, l’home que neteja les sabates al costat de la plaça Catalunya, etc. Però sens dubte allò que l’ha feta més famosa són les estàtues humanes.

I és una de les coses que més il·lusió m’ha fet de la meva ciutat des de petita. Com tot, però, les estàtues han anat canviant des que jo les he vist, i ara hi ha un altre estil de fer-ho. Quan era petita i passejava per les Rambles, em sorprenia molt la capacitat de les persones que actuaven allà al carrer d’estar-se absolutament quietes i de només moure’s quan sentien una moneda caure sobre el seu recipient. M’encantava veure com llavors sí que prenien vida i feien alguna cosa (encara que em feia força vergonya donar-lis jo mateixa una moneda), perquè de no ser per això, m’hagués pogut creure que no eren pas humanes. I recordo que si alguna parpadejava molt, dèiem que no ho feia bé, que no era creïble.

Ara, però, la sorpresa és trobar una figura que s’estigui quieta, no perquè les altres siguin dolentes i no puguin fer-ho, sinó perquè ja no s’estila. Ara està més de moda moure’s, parlar amb els turistes intentant “xapurrejar” el seu idioma i guanyar-se una moneda amb el moviment i la paraula, ja no amb la quietud. I les disfresses són molt més vistoses i treballades, evocant personatges fantàstics, o reals i famosos (des de Che Guevara fins a Ronaldinho).

Però aquest comentari al blog el vull fer servir, ja no només per remarcar les diferències entre fa uns quinze anys i ara, sinó per respondre una pregunta que va fer un dia el professor de teoria a classe. Són art, les estàtues? Són artistes, les persones que hi ha al darrere? Doncs jo dic que sí. Que ho són clarament, i tant les d’abans com les actuals. Com en tot, n’hi ha que tenen més gràcia que d’altres, però totes tenen el seu art.
L’art, per exemple, de convertir-se en arbre, crèixer lentament, imitar el moviment del vent sobre les branques, i ser capaç d’aguantar així durant les hores que siguin necessàries.
Perquè, i ningú pot negar-ho, ha de cansar ser una estàtua de la Rambla (o de la plaça de la Catedral, que és on jo vaig veure aquest arbre, o del Portal de l’Àngel), i el primer dia no ha de ser gaire fàcil estar-se (per exemple) un munt d’hores amb els braços cap amunt per aguantar una bola del món.
I la gent que ho fa són artistes, per aconseguir tenir al voltant aquesta aura misteriosa que alguns aconsegueixen. Aquesta aura resplandent i màgica que feia que de petita (i de gran, de fet) m’encantessin.

Una exposició que caldrà... olorar!

Ahir es va publicar a la versió digital del diari Avui, la notícia de la presentació de l'exposició que a partir d'avui 26 de març, i fins el 15 de juny, es troba al Palau Robert de Barcelona. Es tracta de l'exposició "Mercè Rodoreda. La mort de la inocència", que recrea l'atmosfera i l'olor de quatre de les novel·les d'aquesta autora. Les obres elegides són les dues més celebrades per la crítica: "La plaça del Diamant" i "Mirall trencat", i "La primavera i la mort" i "Quanta, quanta guerra".

L'exposició s'ha distribuit en quatre sales on es fan recreacions dels espais dels llibres, o de la imatge que el lector es va fent dins la seva ment quan va llegint. D'aquesta manera, per "La plaça del Diamant" s'ha recreat un laberint, per "La primavera i la mort" un bosc, una casa pel "Mirall trencat", i un camí per "Quanta, quanta guerra". En aquestes escenes s'hi poden trobar les olors que evoquen els llibres (de vell, de botiga de sabons, etc), imatges, objectes i fragments dels textos, tant escrits com llegits per una veu en off.

El més estrany, però, és que aquesta informació que dóna una imatge força concreta de què es pot trobar al Palau Robert, no l'he trobat a la notícia que us comentava del diari Avui, sinó que aquesta m'ha deixat amb un gran interrogant sobre la naturalesa de l'exposició, amb una imatge poc definida. Encuriosida, he mirat de trobar més informació i he acabat llegint sobre el mateix tema, a un article també d'ahir de La Vanguardia, on, a més, hi ha més cites de diferents fonts, i la informació està tractada amb molta més concreció. Sense que això suposi, per suposat, que m'hagi eliminat la curiositat i les ganes d'anar a treure el nas a aquesta peculiar exposició.

Us poso els enllaços de les dues notícies per a que pogueu veure la diferència entre la manera de redactar-les:

Una exposició recrea l'atmosfera i l'olor a 4 novel·les de Mercè Rodoreda, del diari Avui.


Olores, voces y objectos para evocar a Mercè Rodoreda, de La Vanguardia.


I una fotografia de la Mercè Rodoreda, que sempre m'ha agradat:

“Els espectacles són molt importants, però el parc els té com a secundaris”

Entrevisa a Victor Serrano i Aïda Alegre, actors de Port Aventura

“Xu Xop Xou” és un espectacle infantil que combina titelles i la interpretació de dos actors que fan d’un vell sabater i la seva dona, una antiga ballarina francesa. L’actuació, que treballa amb els elemens de la sabateria i un ratolí que porta el fil de la narració, està treballada amb molta música i humor.

El Victor Serrano i l’Aïda Alegre són una de les parelles que interpreten els dos personatges d’aquest “xou”.


Quin paper creieu que tenen els espectacles dins d’un parc d’atraccions? És fonamental, o secundari?
Aïda: Jo crec que és fonamental, perquè aquest és un parc temàtic, no només d’atraccions, i això distreu molt a les famílies, tant a nens com a grans.

Victor: Sí, és això… al ser temàtic, no només ha de ser-ho visualment, amb l’ambientació dels carrers, diguèssim, sinó que hi ha d’haver personatges que es creguin aquest ambient, i que representi que viuen allà. Els espectacles són molt importants, però el parc els té com a secundaris. L’any passat, per exemple, hi havia espectacles de carrer que els han tret perquè no donen diners.

Home, però els espectacles que es duen a terme en un teatre, no en els bars, no donen diners tampoc, no?
Victor: Ja s’ho munten bé… Hi ha botiguetes de beguda o menjar a les sortides dels teatres, etc., de manera que diguis “Ai, com no he pogut beure res, ara em vindria de gust prendre…”.

I creieu que la gent té en compte l’opció d’anar a veure espectacles quan ve a Port Aventura, o s’ho troba aquí quan ja hi és?
Aïda: No ho sé… La gent sap que n’hi ha, i jo crec que ho tenen en compte. El parc és força conegut, i un també busquen els espectacles quan arriben aquí.

Victor: Hi ha els tres tipus de gent: qui ve només per les atraccions, i no té cap intenció de veure espectacles; a qui li interessen les dues coses, i fins i tot qui ve especialment per veure les actuacions. Ve gent de tot tipus, i també de molt ‘freakies’…

Aquí al parc hi ha dues classes d’espectacles, uns en els que els actors interactuen amb la gent, i els que es duen a terme en teatres tancats. Quins tenen més èxit?
Aïda: Els dos tipus d’espectacles tenen èxit, funcionen molt bé tots, són bastant vistos i la veritat és que cap tira més que els altres.

Tractant-se de teatre realitzat en un parc d’atraccions, què creus que és més important, l’obra que es realitza en sí mateixa, o el contacte amb el públic?
Aïda: En el nostre cas, potser importa més l’obra en sí mateixa, el que ofereixes que no pas el contacte amb el públic. De fet va molt relacionat, si ho estàs fent és pel públic, no?

Victor: En realitat tots els espectacles tenen interacció, s’intenta que les obres també tinguin una part, ni que sigui al principi, en què el públic es senti part de l’espectacle i en sigui conscient. Tampoc interessa passar-se, mai s’arriba a dependre del públic, i sempre hi ha una part planejada.

Creieu que es tracten amb respecte les diferents tradicions i cultures dels països imitats, o es limiten a reproduir els estereotips?
Victor: Home, faltar al respecte no crec que ho facin… Es basen en el que tothom s’espera, però és normal, si ho compliquessin gaire no se sabria què és. Tot està pensat per a que tothom, tingui el nivell cultural que tingui, ho pugui entendre.

El vostre espectacle és de titelles i va dirigit a nens, com acostumen a reaccionar?
Aïda: Hi ha de tot, nens que ho gaudeixen i intervenen, d’altres que es queden parats, alguns es posen a ballar, altres tenen por… Reaccions n’hi ha de tots colors.

I en el cas dels grans? Quan es fan espectacles com el de “Halloween”, com reacciona la gent?
Victor: Uff, et pots trobar de tot, també! Hi va haver gent que m’abraçava, que em pensava que es volien casar amb mi… (Riu) I allò que dius, pensava que havia de fer por, però vaja… Però també hi ha gent que s’espantava molt… com una noia d’uns vint anys, que es va tancar al lavabo i no en va sortir fins que es va acabar el meu torn! Estava molt histèrica, i el seu novio al final casi m’agredeix, em va empènyer i vam haver de fer una instància d’agressió…

Quan fa que es fa el vostre espectacle?
Aïda: Ui, uns quants anys… Es va modificant, però té uns quants anys.

I quantes parelles d’actors hi ha que facin el “Xu Xop Xou”?
Victor: Som dos nois i tres noies, i ara entrarà una noia nova… Per tant, hi ha moltes combinacions, excepte els nois que sempre som o un altre noi o jo. Però és que també hi ha una altra versió de l’espectacle que el fan dues noies, més infantil i menys complicat, però per això hi ha més noies.

Qui decideix quins espectacles es fan?
Victor: El cap d’espectacles. Abans les propostes eren internes, ho feien des de dins del parc, però ara s’ha exterioritzat i hi ha empreses que passen les propostes i després aquí decideix si es fan o no, si són compaginables amb els especacles que ja hi ha, si és per tots els públics, etc.

Hi ha un encarregat de cada zona del parc, o totes les actuacions estan centralitzades?
Aïda: No, no… hi ha un encarregat d’espectacles en general, i després un de titelles, un de carrer, un dels tancats, etc. Dividits en gèneres, però no en zones.

I cada quan es canvien els espectacles?
Victor: Cada molt! Però cada molts… anys!

Aïda: Sí, estan bastant fixas, poden canviar coses internes per millorar, però més aviat treuen espectacles que no en posen. Cada vegada n’hi ha menys. El més nou és el de “Xian-Mei i el Petit Panda”, i s’ha sentit a dir que n’estan preparant un de nou, però encara no se sap res del cert…

Com s’escullen els actors que treballen al parc? Han de tenir una formació teatral determinada, o haver treballat tenint contacte directe amb el públic?
Aïda: Les mateixes empreses d’espectacles que proposen les actuacions són les que fan els càstings. Un cop passat aquest càsting es fa una entrevista ja amb la gent del parc, un test de personalitat i llavors t’agafen, o no. Tenen en compte que hagis estudiat, és bàsic que vegin que en saps, i que tens talent… i l’experiència de teatre més de carrer… suposo que es té en compte, però no és un element decisiu.

Moda freaky a Europa

Poc s'imaginaven en el seu moment els creadors del programa "Salvemos Eurovision" de Televisión Española, que l'haurien de salvar al preu de fer propaganda d'un programa d'humor d'una altra cadena, La Sexta. I és que resulta que, al final, el tret els ha sorit per la culata als conservadors fanàtics d'Eurovision, i serà un actor de les files del programa d'en Buenafuente, vestit d'Elvis Presley hortera i sense afeitar, amb una guitarra de joguina i dues ballarines amb poc do pel ball.

Però potser ens hauríem de plantejar per què la gent prefereix un suposat cantant i humorista freaky, que no pas un cantant o grup seriòs que representi aquest país com ho van fer els D'Nash l'any passat. És un reflex de la societat actual, i de la moda pel freakisme més absolut? És una crítica en massa a l'estat actual de la música a Espanya, amb les cançons d'aquest estil que sí es fan "en serio" com a cançons de l'estiu (o com a cançons de l'hivern, o la primavera, en realitat se senten tot l'any...)? O és simplement una manera de dir que si de normal ja fem el ridícul a Eurovision, com a mínim fem-lo amb ganes?
O... no farem el ridícul? I és que si ens contextualitzem una mica, potser aquest personatge de ficció que és el Rodolfo Chikilicuatre sí que salva Eurovisió, que era l'objectiu del programa de la 1. Perquè no és la primera vegada que un personatge freaky trepitja els escenaris del concurs europeu. N'hi va haver un que ho va fer fa molt temps, quan a la gent rara encara no se'ls anomenava "freakies", sinó "raros". Es tracta d'Alf Poier, que l'any 2003 va representar Àustria al concurs, acompanyat dels ninos de quatre animals músics, i de dues coristes que tampoc es pot dir que afinessin del tot, i va quedar en segon lloc.
A més, aquest any tindrà lloc una gala realment especial, i és que els espanyols no són els únics que han apostat fort per aquest any, Irlanda i Croàcia també s'han passat a la moda freaky i venen amb una cançó titulada "Irlanda, 12 punts" i interpretada per un titella, i per un avi que rapeja, respectivament.

Així doncs, per què ens escandalitzem? Si el que està clar, és que... el Rodolfo Chikilicuatre ha salvat Eurovisió a Espanya!! Quanta gent el mirarà, el dia 24 de maig? Molta més, que els altres anys, això segur.

Us deixo amb un vídeo del pioner freaky, Alf Poier i el seu Weil der Mensch Zählt:

Comença un altre viatge

Boscos endins és el nou musical coral de Stephen Sondheim i James Lapine que Dagoll Dagom porta al Teatre Victòria des del gener d'aquest any.
L'obra està estructurada en dues parts. La primera narra diferents contes infantils, entrelligats per fer-ne una versió pròpia, però són les mateixes històries que coneixem des de ben petits (en Jan i la Mongetera Màgica, la Ventafocs, la Rapunzel i la Caputxeta). És interessant veure la visió peculiar que es fa d'aquestes aventures, però al cap i a la fi aquest primer acte, d'una hora i poc de durada, no aporta gran cosa de nou. La música tampoc no impacta tant com un podria esperar-se després d'haver vist qualsevol altre musical d'aquest autor, o de la mateixa companyia. Aquesta primera part acaba amb el final feliç dels contes, i amb una actuació coral en què interpreten el tema central de l'obra. Amb aquest regust de "està bé... però... potser m'esperava més...", s'arriba a la mitja part i al vertader desplegament de creativitat. Els contes s'han acabat però la història continua, perquè a la realitat un mai acaba amb el seu final perfecte i és feliç per l'eternitat con ens volen fer creure. Els desitjos canvien i sempre n'hi ha de nous que sembla que no es podran cumplir, i acaben creant la frustració. Això és le que Dagoll Dagom explica en aquesta segona part. Els desijtos personals, però, queden eclipsats per una situació de criss general en què els personatges acaben havent de decidir per ells mateixos (sense el narrador que els guiava) com solucionar els problemes i afrontar-se a les adversitats (que n0hi ha per donar i per vendre) i cada personatge acaba tenint el seu drama personal. Bastant dura i crua, el segon acte transforma els personatges de conte en personatges més reals; fet que acaba salvant l'obra.
Musicalment parlant, aquesta segona hora d'actuació és on les notes agafen més força i acaben resultant clau en les emocions que desperta l'obra. No és la música més rebuscada ni espectacular de l'autor, Sondheim, que també ha fet altres musicals com Sweeney Todd, però els temes són molt adequats per cada moment, situació o escena de l'obra. A més, caldria d'estar el poder musical de la Mone, que en la segona part de l'espectacle té una cançó en solitari que fa posar els pèls de punta.

En conclusió, que és una obra que canvia molt durant el seu transcurs, i que contraposa la fantasiosa imatge de la felicitat, amb la tragèdia més dura i mortal. I tot, creat amb personatges ingenus com la Ventafocs, o irònics com la Caputxeta.

Temple o fals mite?

Aquest vespre, Fèlix Riera, editor del Grup62 i professor de Comunicació Audiovisual a la UPF, ha fet una conferència dins del curs "Com neix un llibre", de Trivium Cultural i l'espai cultural d'el Corte Inglés. En aquest cicle de conferències han anat participant crítics, escriptors i editors, però cap d'ells havia aconseguit impressionar (bona o negativament, però impressionar) als oients del curs.

El tema de la xerrada era "Editar a Mercè Rodoreda avui", i l'editor ha fet una radiografia de l'estat del món editorial des dels volums recopilatoris fins als llibres electrònics. A més, en Fèlix Riera no s'ha centrat en un anàlisi eurocentrista, sinó que ha fet un repàs des d'un punt de vista més ampli.

Un dels moments clau de la conferència ha sigut quan l'editor ha parlat dels llibres de butxaca i la visió que se'n té als EUA. En Fèlix Riera començava a explicar l'opinió nord-americana que aquests llibres són "d'usar i perdre, o tirar", i de cop ha trencat una pàgina del llibre "Viatges i Flors", sobre el qual venia a parlar. Pot semblar un gest ridícul, insignificant o intranscendent, però per un moment ha semblat com si la sala sencera hagués ofegat un crit. Aquest gest provocatiu ha causat sensació ja que en un àmbit cultural elitista, un conferenciant culte i venerable ha trencat l'ambient estripant un llibre. Ha explicat que això és com una nova moda o tendència americana, en què la gent va trencant les pàgines que ja ha llegit per a que el llibre pesi menys. I si en acabat els ha agradat molt, ja el compraran en trate.

Hi ha hagut qui s'ha ofès, però en Fèlix Riera ha explicat que ell també estima els llibres, i que té una biblioteca amb edicions de col·leccionista, però que la butxaca és un intent d'adaptar la cultura d'elit a la cultura de masses (preus barats, iguals en català que en castellà, comoditat per llegir, etc). L'editor ha fet una crida a perdre-li la por al llibre (sobretot al de butxaca), a escriure-hi, a arrugar-lo, sense que això signifiqui estar violant un temple.

El conferenciant, i responent a la pregunta d'un oient, també s'ha centrat en les possibilitats en futur, fent referència als llibres electrònics, i els avantatges i inconvenients que presenten. Com a punt a favor, en Fèlix Riera s'ha referit a la comoditat per accedir al llibre, mentre que la principal desavantatge que li ha trobat ha sigut la impossibilitat de veure el producte globalment. Ha posat com a exemples el fet que, encara que els rellotges digitals siguin més precisos, en general es prefereixen els analògics perquè permeten veure la totalitat de l'esfera que simbolitza el temps; que en programes informàtics com el Word, aparequi un full en blanc per donar seguretat a l'usuari; o que al PowerPoint es puguin triar textures de paper per afegir a les diapositives, etc. I el llibre electrònic no permet veure aquesta globalitat, no es pot tenir el llibre a les mans i anar a la primera pàgina, o tornar al final, fullejar-lo, etc.



Però la meva pregunta és: la cultura de masses, en el cas dels llibres, significa destruir la magia, el misteri que envolta una gran obra, i passar a estripar-la? O és que en realitat és el que hauríem de fer tots, i estem venerant un fals mite?

Crítica gratuïta

Comentari sobre el següent fragment de "Las aventuras de un transportista" de Julià Guillamon, publicat a La Vanguardia.

"Hay un par de tópicos literarios que cuentan con una inmerecida reputación. El primero presupone que el hombre contemporáneo está solo. El segundo, que se aburre. Quizás después de todo nuestras vidas sean ese peñazo que se anuncia en libros y películas, pero los creadores olvidan a menudo que el "pobre tipo" es una figura basada en la hipérbole y la ironía. Y que a diferencia de lo que sucede en la ficción, las personas corrientes disfrutan de pequeñas compensaciones que amenizan su vida. En las novelas catalanas no se celebra el fin de año ni la verbena de San Juan, no se ha inventado la música techno, no existe el Imperator, ni esos coches de cristales opacos que permiten copular discretamente en el descampado. Todo es tristeza y sopor, todo es tedio y vacío vital."


En primera instància m'agradaria dir que trobo molt abstracte el contingut d'aquest fragment. Suposo que això és degut a que només comptem amb una part del text original, el que ens va donar el professor, (he buscat el text complet però no l'he sabut trobar), però ja per començar no trobo cap tipus de relació entre el títol i el contingut del text.

D'altra banda, trobo que és una crítica molt gratuïta en el sentit que no dóna cap dada, exemple, nom de llibre concret en què succeeixi el que l'autor diu, etc. Els creadors obliden que els personatges estan construits a partir de l'exageració i la ironia. I jo em pregunto, i com ho sap que ho obliden, i no ho tenen en compte? I com sap que els personatges estan basats en això?

Més endavant, parla de "les novel·les catalanes", fent una grandíssima generalització. Quines novel·les? Les actuals? O les clàssiques? Perquè així, sense afegir-hi res més, el contraargument és tant senzill que es pot rebatre donant un sol títol d'un llibre en què sí que es celebra la nit de Sant Joan.
Perquè, quins són els personatges que no tenen compensacions dels quals parla Julià Guillamon? Però, parli del llibre que parli... A aquest personatge li deuen passar coses al llarg de la història, no? Deu tenir una evolució, com qualsevol humà té a la realitat. I sí que hi ha períodes en que un ho veu tot negre, i aquestes compensacions semblen, paradoxalment, no compensar.

No dic que l'autor no tingui raó i el tòpic del protagonista desgraciat no estigui ja molt utilitzat, però no només en la literatura catalana, i la manera d'expoxar-ho (al menys tenint en compte només aquest fragment) és pobra i feble argumentalment (de fet, l'autor no s'ha pres la molèstia d'argumentar).







PS: Per acabar, i ja com a broma, m'agradaria destacar que m'han semblat molt curioses les coses que alegren la vida de l'autor (Sant Joan, la música techno, l'Imperator i copular als cotxes de vidres negres).

Viatges i Flors

Avui vull fer referència a l’últim llibre que m’he llegit: Viatges i Flors, de la Mercè Rodoreda, i abans d’entrar en el tema directament, m’agradaria posicionar-me dient que, tot i haver-me llegit diversos llibres d'aquesta autora, ni en sóc especialista, ni m’acostuma a agradar massa.

Centrant-nos ja en aquest llibre, el primer que crida l’atenció és que és un llibre de contes, estructurats en dues parts ("Viatges a diferents pobles" i "Flors de debò"), i que lluny de l’aire realista i en part dramàtic amb què Rodoreda acostuma a escriure (recordem Aloma, La plaça del Diamant o Mirall trencat), aquí sorprèn amb un seguit de viatges que ens serveixen per conèixer la ment imaginativa i extremament original de l’escriptora. El llibre va ser escrit en dos períodes molt clars de temps, el primer escrit a la maduresa de la seva obra, des de Romanyà de la Selva, i la segona durant els anys 60, des de Ginebra.

Viatges i Flors sovint ha estat considerada com una obra menor, una broma que Rodoreda es va permetre, entre llibre "seriós" i llibre "seriós". Però a l’hora de la veritat, aquest recull de contes captiva. Com a mínim, a mi ho va fer, al trobar-me davant d'un mapa exquisit de pobles inventats, alguns meravellosos, alguns terribles. I tots, descrits amb l’estil detallista que acostuma a utilitzar la Mercè Rodoreda, aconseguint provocar en el lector la sensació de curiositat, misteri o angoixa segons li interessa.
Els “Viatges a diferents pobles” senyalen la sorpresa del caminant al descobrir nous pobles, i al trobar-se lluny de la llar. Això, crea una relació molt important entre les ganes d’oblidar la realitat i introduir-se en un món de ficció, i la vida de l’autora, a qui va impactar profundament l’experiència de l’exili.
A la segona part del conte, “Flors de debò”, l’autora crea tot un ventall botànic imaginari, atorgant propietats humanes a les flors. A més, tracta aquest nou món màgic com el real, plantejant l’opció de que la realitat en què vivim no sigui l’autèntica.
L’únic possible inconvenient que jo li trobo al llibre és l’estructura repetitiva que es dóna a la primera part, i s’accentua a la segona. Els contes, però, són curts i fàcils i ràpids de llegir.

Viatges i Flors és, doncs, el producte d’una imaginació desenfrenada que crea móns meravellosos per fugir dels paradigmes reals del temps i l’espai en què es trobava i va viure Mercè Rodoreda.

El barbero diabólico de la calle Fleet

Sweeney Todd

Impressionant. Ha sigut la única paraula que m'ha vingut al cap quan la pel·lícula ha acabat, fa només una mitja hora. Impressionant en el sentit d'agradar, i en el sentit d'impactar. Adaptada del musical (tot i que personalment no he vist l'obra de teatre), Sweeney Todd és una pel·lícula perfectament ambientada, que explica una història malèfica, terrorífica que alhora fa reflexionar, i resulta fins i tot poètica. I tot això, amb un punt de l'estil propi i molt característic de Tim Burton, que es nota sobretot al principi de la pel·lícula.

Aquesta història no deixa indiferent a qui l'enten, i permet veure coses com la inquietant visió de l'èsser humà devorant-se a sí mateix, enmig de l'extravagant bogeria de pràcticament tots els personatges (principals o secundaris), i de l'embriagadesa de sang, poder i venjança que s'hi dóna.

Des del meu punt de vista, a més, caldria felicitar als dos actors que donen vida al barber Benjamin Barker i la senyoreta Lovett, Johnny Depp i Helena Bonham Carter perquè fan una interpretació increïble, portant a la vida a dos personatges que es complementen entre sí (tot i que la caracterització de cap dels dos no resulta molt innovadora, i recorden a un Johnny Depp molt "Eduardo Manos Tijeras", y a una Helena Bonham Carter força semblant a la Bellatrix Lestrange de la saga "Harry Potter").



Enmig de la bogeria de la sang, de les fantasies, dels records, dels misteris, les angoixes i els assassinats, les navalles de plata del protagonista llueixen com poesia, acompanyant els moviments del seu propietari, qui les mira i els canta amb una devoció absoluta. Major, fins i tot diria jo, a la devoció a la seva pròpia família, a qui la sang de la venjança l'ha fet oblidar.



I el punt que arrodoneix l'espectacle visual, les emocions i angoixes que desperta la pel·lícula, és la música. Una música que apareix abans que la primera imatge, que l'acompanyarà pràcticament en la totalitat de la pel·lícula i li donarà força i dramatisme. De tota manera, un dels temes centrals de l'obra de teatre musical no apareix, a falta d'un personatge narrador que pugui cantar-la. A ulls de qui no ha vist l'original, però, les cançons són completes i significatives.



Recomano sincerament veure-la a la gent que sàpiga que va a veure un musical (penso que la sorpresa de veure als actors cantant -molt bé, per cert- és un dels motius de rebuig que fan que hi hagi gent que la qualifiqui d'avorrida).

"Historias de la corte de Heian"

Comentari sobre "Historias de la corte de Heian: El tocado o una decisió en la universidad".

Una de les primeres coses que criden l'atenció d'aquest conte és el subtítol, que tot i que el text no parla en cap moment de la universitat o del món modern, ens porta a estar pendents al llarg de tot el conte de la possible comparació amb la burocràcia universitària.

El text detalla la manera com una reclamació d'una ressolució ràpida per part de l'imperi es veu sotmesa a tota una sèrie de passos en què cada esglaó del poder imperial ha de donar-hi el seu vist-i-plau. A més, crida l'atenció que allò que en el text es considera "un escàndol públic", o un "assumpte de vital importancia" sigui un tallat de cabell. D'aquesta manera, comença la satirització dels assumptes universitaris: entre línies es pot llegir la crítica a que qualsevol petita modificació que es desitgi en la facultat, ha de recòrrer un llarg camí i burocràcia per a poder dur-se a terme. L'estructura del conte és circular, de manera que reitera la idea que s'empre hi ha assumptes burocràtics oberts.

A més a més, el conte desborda l'elitisme propi de la cort japonesa del segle VIII al segle XII (període que va durar la cort de Heian), recalcant la magnifíca caligrafia del personatge que posa en marxa tot l'engranatge imperial, i la importancia del pentinat segons la moda de la cort Tang, que representava un 0,06% de la població real.

El conte critica la cultura d'elit, que hi havia en aquell moment, i que persisteix ara i al llarg de cada pàgina sobre cultura dels diaris. I d'altra banda, el propi conte compta amb un nivell cultural molt elitista, ja que només en poden comprendre (i reconèixer) la seva magnificiència i la totalitat dels seus components aquells segments de la població amb uns coneixements sobre el Japó imperial.

Instants de vellut

Aquest blog serà un recull de notes culturals, i ha sorgit de la iniciativa de l'assignatura "Periodisme especliatitzat en cultura", tot i que no descarto mantenir-lo obert un cop hagi acabat aquest quatrimestre.

Instants de vellut és la meva manera d'anomenar els segons en què un actor espera el moment de sortir a escena, situat entre cametes, espiant a l'obra com qui espia a un amant. Els nervis a flor de pell del precís instant en què fa el primer pas, es separa del vellut de les cortines, i apareix a l'escenari.

Que comenci l'espectacle!


Nindë




"Perquè en el fons és una cosa que no pots negar: n’estàs enamorat, i només sobre un escenari et sents tant viu que ets capaç de ser feliç sense adonar-te’n".

(Jo mateixa)

"La lectura hace al hombre completo; la conversación, ágil, y el escribir, preciso".
Sir Francis Bacon (1561-1626) Filósofo y estadista británico