Les germanes Gazzo a la facultat

Si he trigat tant en escriure el comentari sobre la conferència de les amables i rialleres germanes Gazzo és perquè no tinc molt a dir, i perquè el poc que tindria a dir-ne ja ho han escrit alguns dels meus companys als seus blogs. Va ser una conferència molt interessant que ens va fer conèixer l'Agència Europa i fer-nos una idea aproximada de la situació periodística entorn de la Unió Europea.

La llàstima, al menys al meu parer, va ser la seva organització, que no va ser gaire afortunada ni de cara als estudiants que hi van assistir, ni cap a les convidades. Em va saber greu rebre a dues "mestres de l'ofici de periodista", com va dir la presentadora de l'acte Teresa Contreras, en una Sala de Graus pràcticament buida. A més a més, els pocs alumnes que hi vam assistir ho vam fer "obligats", per dir-ho d'alguna manera, per l'assignatura de Periodisme Cultural, i la conferència va ser més aviat de caire polític o d'interès general. En cap cas, tenia sentit que només hi fossim nosaltres. Una pena per les contertulianes, que parlaven italià, així que fins i tot se'ls va portar una traductora, i pels (molts) alumnes que es van perdre la presentació de l'Agència (i pels alumnes que hi van assistir sense saber a què anaven, i que no els va interessar).

I te la deix, amor, com a penyora

No sé per què vaig tenir el sobtat impuls d'agafar-lo. Me n'anava a Barcelona en tren, i no tenia cap llibre a mitges, així que n'hauria de triar un per començar. Enlloc d'anar cap a la pila de llibres per llegir que tinc a l'habitació, però, em vaig dirigir a la prestatgeria dels predilectes (curiosament és la més gran). Sense ni plantejar-m'ho, com si els meus dits ho decidissin per mi, vaig agafar-ne un per rellegir-lo, mentre apareixien tres mots dins del meu cap: "El Te deix".

Rellegir el primer conte, el "Te deix, amor, la mar com a penyora", ha sigut com trobar un vell amic en qui ja no hi penses, i anar recordant mica a mica tots els moments que vau passar junts, els seus gestos, paraules, misteris... I de sobte, sorprendre't al adonar-te de com l'has trobat a faltar, i necessitar saber més i més d'ell.

El conte de la Carme Riera és un paradís d'imatges, colors, sensacions, d'escriptura amb els sentits. D'intrigues, de pinzellades. És tota una vida, escrita en 17 pàgines de llibre, que enamora.

Aquest cop m'ha passat el mateix que la primera vegada, que al arribar al final, he necessitat tornar al principi i començar-lo de nou. És increïble com una sola paraula pot canviar-ho tot, i donar-li uns altres colors a tot plegat.




[Si no te l'has llegit, et recomano no seguir llegint o et desvetllaré el final.]





[Va de debò, no segueixis!!]





I és increïble també com donem les coses per sabudes, com ho pressuposem tot. Sé que jo ara estic descobrint la sopa d'all, però si m'encanta aquest conte és perquè una noia ens parla d'amor, i visualitzem el seu professor, un noi sexy perdut entre els seus desitjos i la seva responsabilitat. Jo el podia veure, amb un bon cos, i perilla o potser barba de pocs dies. Amb una mirada interessant i amb un nom de cinc lletres, com per exemple David.

I de cop, has d'esborrar-ho tot perquè resulta que aquest amor que té la protagonista, és una dona. Com pot ser que no ho hagi vist abans? És LA seva professora! Has de tornar a llegir, inevitablement, i quan ho fas, t'has d'inventar una nova cara, i un cos nou. I a mida que ho fas, més bonica i interessant sembla la història. Bonica, perquè és el sentit que tenia de debò, el que l'autora et demanava i tu no sabies donar-li, i interessant perquè és el segon conte que llegeixes en les mateixes pàgines.

Tot això, a més, saltejat amb les gotes brillants que apareixen al mar quan reflecteix el sol. Amb una paraula? Preciós. I encara em queden tots els altres contes del llibre!!




Fotografia acabada de fer des del balcó de casa.

Tòpics sota el sol d'Itàlia

Bajo el sol de la Toscana (2003) és una pel·lícula sobre una dona americana de 35 anys que cau en una depressió quan s'adona que el seu marit l'enganya i es divorcien. Aconsellada per una amiga seva, Frances (Diane Lane) decideix anar de viatge durant deu dies per Itàlia, en un Tour Gay. Un cop allà, s'encapritxa amb una villa anomenada Bramasole i se la compra, gastant-se tot el que el seu ex-marit li va donar per la casa on vivien. Tot i això, el problema econòmic que semblava que duraria tot el fim no torna a aparèixer, i sense cap explicació, la protagonista pot viure feliç sense treballar, ni tenir cap tipus de preocupació. Frances mira de refer la seva vida, amb molts entrebancs i somnis d'adolescent, però aconseguint integrar-se i construir des de zero la seva vida perfecte.

La pel·lícula és una reproducció de tots els tòpics que es puguin tenir sobre els homosexuals (tot i que aquest tema només apareix a l'inici del film, i no té més trascendència), sobre la Toscana, els italians, i sobre la felicitat perfecte. El personatge principal també pot ser titllada fàcilment d'estereotipada o inversemblant. Tot i la mala experiència que ha viscut sembla absolutament disposada a seguir creient en contes de fades i en l'amor vertader: és una figura que recrea la fòbia a la soletat i l'obsessió per trobar la parella ideal. Durant la pel·lícula, dóna la sensació que la única cosa que vol és tenir algú al costat, sense importar qui sigui.

Plena de simbolismes i finals feliços per a tothom, és una film no gaire substancial, però molt interessant pels paisatges preciosos que mostra (té un gran director de fotografia). Això sí, el millor de la pel·lícula, és el missatge que se'n pot extreure cap al final:
Sovint estem tant tancats en la nostra infelicitat, que no ens fixem en què ja tenim tot el que volíem tenir. Sovint, podem ser feliços sense adonar-nos-en.

Estils personals

Des que ens van manar fer una crítica positiva de cinc blocs de l’assignatura de Periodisme Especialitzat en cultura, he estat passejant, mirant i espiant pels diferents racons culturals fins al punt d’agradar-me’n tants, que no sé ben bé quins posar i quins no. Però faré el que pugui. Potser no seran els millors blocs (o potser sí, qui sap), però són els que més m'han agradat, o m'han cridat l'atenció.

En primer lloc, i perquè és el bloc que consulto més, Pardals al cap. És un espai molt interessant i caracteritzat per la seva diversitat: s’hi poden trobar escrits seriosos en què es planteja l’evolució dels còmics, o entrades esbojarrades en què el sentit comú no és el màxim exponent. Un pot trobar-hi llibres, cinema, teatre, música... I a més de tots aquests tastets, a vegades també hi apareix el meu plat preferit: algun conte de producció pròpia.

Una vegada ja li vaig dir que m’agradava el seu bloc, i em va titllar de pilota... De tota manera correré el risc de tornar a sentir-me dir el mateix, per comentar el bloc Eufemismes d’un Mies Vailla Menneisyytä. És... un racó cultural diferent, diria jo. En què les reflexions del seu autor sempre em sorprenen, i m’enganxen en aquesta mena d’ambient que ha creat al seu bloc. Perquè estar llegint sobre el vertigen temporal i la voluntat de fer una pause a la galaxia, mentre sona una màgica cançó de Julie Delpy, és crear realment un moment per a un mateix, per endinsar-se en l’anar i venir dels pensaments de l’Edu.

Un altre bloc per on m'agrada passejar sovint és Tractament cultural (petites dosis recomenables). No és un bloc tant productiu com els altres (en nombre d'entrades), però no sé què ho fa que sempre que llegeixo els seus escrits m'agafen ganes d'anar a veure aquella pel·lícula, o l'exposició... Jo diria que és un punt per a l'art i la cultura independent. Allà no s'hi troben escrits sobre l'últim film de l'Antonio Banderas (per dir alguna cosa), sinó sobre coses que sovint desconec, i que m'agradaria conèixer més. Exposicions, cinema, música... tot recomenat com en una recepta mèdica (indicacions, contraindicacions, dosis recomanables, etc).

Els dos blocs següents (els últims) que comentaré els he descobert precisament al visitar tants llocs per fer aquest escrit. El primer dels dos és un món apart, on cada paraula té un estil i un sentit propis. La veritat és que m'ha agradat molt, pels temes que tracta i per com estan tractats. Són els Contes des quatre saisons, en què la seva autora ens deixa entrar en el seu petit espai de reflexió i emocions. Molt autèntic, molt personal, i molt interessant.

I per últim, destacaré els Retalls de cultura, una altra visió interessant i jo diria bastant poètica del món. Sincerament, m'agrada molt la manera com està escrit, les fotografies que ho il·lustren (encara que a vegades potser no hi hagi gran cosa a il·lustrar) i l'harmonia que ho lliga tot.

"I llavors el lleó es va enamorar de l'ovella..."

"Hi ha tres coses de les quals estic completament segura.


Primera, que l'Edward és un vampir.

Segona, que hi ha una part d'ell que anhela beure's la meva sang.

I la tercera, que estic incondicionalment i perdudament enamorada d'ell."

Text de la contraportada de "Crepuscle"

Crepuscle és la primera part d'una saga d'amor vampíric, i la primera obra de l'escriptora Stephenie Meyer. Tant aquest llibre com la segona i tercera part (Lluna Nova i Eclipsi, que encara no han sortit en català) han sigut número 1 de les llistes de vendes als EUA. Tot i això, aquí a Catalunya encara és un llibre força desconegut, encara que amb la publicació del tercer volum en castellà hi va haver força promoció.

Aquest llibre tracta d'una noia de disset anys, responsable però amb l'equilibri d'un ànec marejat, i amb una curiositat desmesurada. Ella narra la història d'una manera quotidiana, situant-nos en un poble i en l'època actual. I enmig d'aquesta normalitat, apareix un noi jove, sumament atractiu, perfecte i pàl·lid.

L'autora fa la seva pròpia versió del mite vampíric, fent que s'adapti a l'actualitat, mostrant com una família de vampirs inteta passar desaparcebuda en un petit poble. Desafia les grans veritats inamobibles del mite, fent-los sortir de casa de dia, controlar els seus instints, i tenir creus cristianes a casa. A la vegada, però, dóna explicacions raonables que justifiquen aquests canvis. Però si us l'heu de llegir, oblideu-vos dels paràmetres que Anne Rice dóna en els seus llibres, i que semblen normes a l'hora de pensar en els vampirs. Els de la mà de Stephenie Meyer no es comportaran, viuran ni moriran com els personatges de Entrevista amb el vampir, o L'hora de les bruixes. A més, l'autora de Crepuscle s'atreveix fins i tot a deixar entreveure el mite dels homes llop, i tot i que no en gaire cosa en aquesta primera part de la saga, sembla prometre l'aparició d'aquests en els llibres següents.

El llibre enganxa per la naturalitat amb què està escrita, i pel perill que rodeja a la caòtica protagonista des del moment en què coneix al noi de qui s'acabarà enamorant. Stephenie Meyer aconsegueix en la primera part d'aquesta saga, convertir una història d'amor, en una novel·la apassionant, distreta i amb un final força trepidant. Durant tot el llibre, a més, l'autora va deixant fils sense lligar, que s'aclariran en els següents volums d'aquesta història sobre una família de vampirs, i una humana que s'enamora d'un d'ells.

"És l'hora del crepuscle", diu en un moment del llibre el brillant protagonista, l'Edward. Doncs no ho sap prou, perquè personalment aposto que aquest llibre tindrà un gran èxit quan, a l'octubre, en surti la quarta part, i al desembre s'estreni la pel·lícula del primer volum, el Crepuscle. Ara per ara, als qui ens el volguem llegir en català ens tocarà esperar al juny per la segona part, i al setembre per la tercera.

Una vida de dedicació

Tot allò que hi ha a continuació no és més que una hipòtesis personal. M'agradaria que fos veritat, però és possible que no.

Hi ha persones que senten passió per allò que fan. Tanta passió, que podrien dedicar-hi tota la seva vida. És el cas, per exemple, dels personatges de la pel·lícula "El Truco Final" (molt bona, a qui agradi reflexionar després de veure un film l'hi recomano). En ella hi apareixen uns mags que, a la vegada que competeixen entre ells fins a nivells insospitats per la racionalitat humana, dediquen tota la seva vida a la màgia. Fan allò que faci falta per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni a l'espectador.

I el mateix podria dir-se de Risto Mejide. És un home que té una dedicació: la publicitat. Ha treballat per a diferents companyies, cantants, i mitjans de comunicació, i així ho va seguir fent quan va entrar de jurat a Operación Triunfo. Desconec si va ser en aquest moment quan va crear el seu personatge, o si va decidir-ho abans. Però que és una creació és un fet indiscutible, al menys al meu entendre. És impossible tenir aquest ego si un no s'ho proposa, i aquest enginy per dir sarcasmes i brutalitats si un no s'ha entrenat. La gent normal patim, ens quedem en blanc en les situacions menys oportunes, i una estona després pensem "ostres!! Li hauria d'haver dit això al Fulanito...!!". Però ell no. Ell representa la part orgullosa i capaç de deixar a tothom per terra que tots voldríem tenir. És un personatge molt ben estudiat i plantejat, però és menys estrident que Rodolfo Chikilicuatre, cosa que ens permet arribar a creure'ns-el.

El fet és que OT necessitava un impuls, alguna cosa que el fes especial i diferent a les versions anteriors i que li donés publicitat i audiència. I va arribar Mejide, amb una autoestima sobrenatural, i destrossant als concursants a cop d'ironies. Molt enrere han quedat ja aquells temps en què el jurat de "Lluvia de estrellas" deia als cantants més horribles que hagin passat per la televisió que havien estat esplèndits. Benvinguts a la nova època televisiva, on els canals ja no necessiten tractar-te bè per a que hi vagis, sinó que és al revès.

La primera vegada que vaig sentir dir la frase "és igual que parlin bé o malament d'un, la qüestió és que en parlin", la deia un periodista que cobria el primer concert que la Madonna va fer a Barcelona, quan encara era un símbol de rebel·lió, i la meitat de la gent que l'havia sentit l'odiava, mentre l'altre mitat l'adorava. Ara per ara, crec que Risto Mejide ha fet evolucionar aquesta frase fins el punt de "si han de parlar de mi, millor que parlin malament; en parlaran més". Als humans ens agrada queixar-nos, xafardejar i posar verda a la gent, i ell ens va oferir aquest plat amb unes ulleres de sol i una caçadora de cuir com a guarnició. És una gran estratègia, però suposo que algun mèrit deu tenir Risto Mejide si li van oferir una plaça al Centre d'Inteligència Nacional, no?

La qüestió és que aquest home és un publicista, senyores i senyors, i la seva feina és precisament utilitzar tots els recursos que tingui per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni (en aquest cas, negativament) a l'espectador. Fer màgia, per vendre.

I, tot i que jo sóc una de les persones que no el suporta (he caigut en el parany que suposa tant admirar-lo com odiar-lo, simplement conèixer-lo), s'ha de reconèixer que això ho fa de meravella.

La princesa de la vergonya

Yvonne és una pàmfila. Una persona horrible i menyspreable, anèmica, feble, poruga i lletja que es presenta al públic de l'obra com una noia pàlida, dolça, suau i innocent.

"Yvonne, la princesa de Borgonya" és l'obra de Witold Gombrowicz i dirigida per Joan Oller, que està a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure fins el 27 d'abril. La història tracta d'una noia apàtica i aturadeta, d'un príncep que s'encapritxa d'ella i se n'obsessiona a causa de l'horror que li causa, i de les reaccions que viu tota la cort a Palau.

La protagonista principal de l'obra, però, és un personatge neutre, i pràcticament mut, l'únic pecat del qual és ser un mirall on cadascú veu el pitjor de sí mateix. És el desconcert, la intriga i la confusió que fa que de cada persona sorgeixin els pitjors records i els instints més ocults. Aquesta obra de l'any 1938 està construida a base de contraposicions: la contraposició de la tragèdia clàssica amb el teatre de l'absurd, la d'un text filosòfic amb la comèdia, la d'un personatge horrorós amb una actriu delicada i bonica. Contraposa un personatge que no parla, amb els altres que parlen molt, i fan suposicions sobre quin és el problema que té la noia.

Aquesta obra es presenta amb grans actors (Rosa Muñoz, Ivan Benet, Lluis Marco i Àngels Poch, entre d'altres) i amb una escenografia simple i alhora impressionant. L'escenari (buit i amb el terra a quadres) està construit amb mòduls que pugen i baixen segons les necessitats del text, sent capaç de crear amb aquests moviments i amb llums, molts escenaris diferents sense grans canvis, i pràcticament sense atrezzo.

L'obra dura aproximadament dues hores (amb pausa inclosa) i és una excel·lent manera d'inspeccionar la condició humana, i l'obsessió de les persones per creure's el centre de totes les coses de la vida, fins arribar a l'extrem de buscar-se a sí mateixos (i trobar-se) en la pobra Yvonne, que arriba a ser un recull de totes les coses horribles de tots els humans, que cal eliminar. I tot això, amanit amb una bona sessió de bromes i riures. Un espectacle preciós.

"El Quart Reich: el secret de Montserrat", un llibre pla

Fa temps que volia fer aquesta entrada, per tal de fer una crítica del llibre "El Quart Reich" ("El Cuarto Reino", en l'edició castellana), i relacionar-la amb una conferència que l'autor, Francesc Miralles, va fer el 18 de febrer en la X edició del Curssobre la creació literària i l'edicio "Com neix un llibre".

"El Quart Reich" és un llibre molt distret i molt fàcil de llegir, ja que està estructurat en capítols de tres o quatre pàgines, amb una escriptura senzilla i plana, absolutament narrativa i amb petites dosis intercalades de descripcions. La història enganxa, però està dissenyada per a que el lector no hagi de pensar gens, se li dóna tot mastegat i en petites racions, no sigui que se'ennuegui. Al més pur estil Dan Brown (però amb capítols molt més curts), és un altre llibre escrit en l'estil que ara estan tant de moda, que pràcticament sembla que llegeixis un guió cinematogràfic, i un espera trobar-se el cartell de la pel·lícula la propera vegada que vagi al cinema.

L'explicació a aquest tipus d'escriptura la vaig trobar a la conferència de l'autor. I és que cada escriptor té el seu modus operandi, i la d'en Frances Miralles consisteix a realitzar tots els viatges que realitzarà el protagonista, dormir en els mateixos hotels i menjar als mateixos restaurants. Així va traçant la història, veient amb els seus propis ulls allò que després plasmarà al paper. Però és clar, el moment delicat arriba quan el viatge s'ha acabat i, segons el propi autor, "comença la part avorrida: l'escriptura". Un cop està dibuixada tota l'estructura, només falta omplir les pàgines amb l'explicació, i com que aquest escriptor ja ho ha viscut tot i ho té tot tant clar, s'ha d'obligar a sí mateix a escriure, perqué sinó, començaria ja una altra història.

Potser és que jo sóc entusiasta i ingènua, però en la seva explicació hi vaig trobar a faltar la passió. En Frances Miralles també és músic (a més d'escriptor, editor i traductor), i aquesta era la seva passió, el que ell somiava ser quan era petit. I jo apostaria qualsevol cosa que quan toca o escriu una cançó, no hi troba cap part avorrida, ni pesada. És un escriptor, diria jo, que s'ha trobat en aquesta situació i ha decidit jugar a fer aquest paper, però que el seu interès en això és força menor al que pot posar en altres aspectes. Això, és clar, només és la meva opinió.

En conclusió, "El Quart Reich" és una història amb molts països de fonts, de viatges i acció intrèpida, amb un punt d'intriga i una escriptura fàcil de llegir, però que té punts força previsibles i un final bastant de conte de fades. A més, el llibre que deixa lloc a una segona aventura del protagonista d'aquesta història, un periodista freelance sense gaire èxit professional, que s'ha publicat amb el nom "La profecía 2013", i que ja està a la venda des del 27 de març.

Acrobàcies xineses plenes de màgia

Per tal de fer el treball de periodisme cultural, vaig anar a Port Aventura per veure’n els espectacles. I vaig veure un espectacle que no havia vist mai, i que em va impressionar un munt. L’obra porta molt temps al parc, tot i que (com la majoria) ha anat evolucionant, però la casualitat m’havia portat a no veure-la mai. I suposo que per això, va ser la que més em va agradar. A la crítica en vaig parlar, però vaig intentar ser bastant imparcial, ja que el fet que jo no hagués vist Chinatown abans, no el fa millor.

Però el que no es pot negar és que és una de les millors obres amb què compte Port Aventura. Tot comença amb un mag que actua per platea (molt aprop de la zona destinada a la gent que té l’entrada Express, és a dir, que ha pagat més). El mag parla amb el públic i els fa participar, intentant fer-los volar, fins que decideix mostrar els seus poders i ens porta a Chinatown. La ciutat desperta com un dia qualsevol, amb treballadors que matinen, executius que parlen per telèfon i xoquen entre sí, adolescents que queden per donar una volta i jugar una estona, etc. Però el mag els controla i, sotmesos als capritxosos desitjos del presentador, comencen a fer acrobàcies per fer les coses quotidianes. Els diferents números són cadascun més impressionant que l’anterior, i permeten comprovar la bestial flexibiltat dels actors i ballarins, així com la força i habilitat que tenen per fer les coses menys pensades (jugar amb una taula als peus, per tirar-li a una altra noia que juga amb una altra taula, per exemple). També cal fer esment a una escena preciosa, en què una parella vola per l’escenari al so d’una música romàntica, i a la llum de les estrelles. I a l’espectacle que munten els nois de la companyia (mentre les noies ballen darrere per animar) al saltar per dins d’uns aros, a diferents alçades, de diferents mides i de totes les maneres possibles.

En resum, és un espectacle que si no heu vist, us recomano fer-hi un cop d’ull la propera vegada que aneu al parc tarragoní. A més dura molt poquet, entre vint minuts i mitja hora, i és fa realment lleuger. Diuen que les coses bones, si breus, dues vegades bones (és una senzillíssima traducció del castellà), però jo m’hagués quedat una estona més mirant, la veritat.

La Rambla, territori d’artistes

La Rambla de Barcelona té molts elements característics. Els turistes amb mitjons i sandàlies, les flors, la Font de Canaletes, els animals domèstics que s’hi poden comprar, la gent que fa retrats, l’home que neteja les sabates al costat de la plaça Catalunya, etc. Però sens dubte allò que l’ha feta més famosa són les estàtues humanes.

I és una de les coses que més il·lusió m’ha fet de la meva ciutat des de petita. Com tot, però, les estàtues han anat canviant des que jo les he vist, i ara hi ha un altre estil de fer-ho. Quan era petita i passejava per les Rambles, em sorprenia molt la capacitat de les persones que actuaven allà al carrer d’estar-se absolutament quietes i de només moure’s quan sentien una moneda caure sobre el seu recipient. M’encantava veure com llavors sí que prenien vida i feien alguna cosa (encara que em feia força vergonya donar-lis jo mateixa una moneda), perquè de no ser per això, m’hagués pogut creure que no eren pas humanes. I recordo que si alguna parpadejava molt, dèiem que no ho feia bé, que no era creïble.

Ara, però, la sorpresa és trobar una figura que s’estigui quieta, no perquè les altres siguin dolentes i no puguin fer-ho, sinó perquè ja no s’estila. Ara està més de moda moure’s, parlar amb els turistes intentant “xapurrejar” el seu idioma i guanyar-se una moneda amb el moviment i la paraula, ja no amb la quietud. I les disfresses són molt més vistoses i treballades, evocant personatges fantàstics, o reals i famosos (des de Che Guevara fins a Ronaldinho).

Però aquest comentari al blog el vull fer servir, ja no només per remarcar les diferències entre fa uns quinze anys i ara, sinó per respondre una pregunta que va fer un dia el professor de teoria a classe. Són art, les estàtues? Són artistes, les persones que hi ha al darrere? Doncs jo dic que sí. Que ho són clarament, i tant les d’abans com les actuals. Com en tot, n’hi ha que tenen més gràcia que d’altres, però totes tenen el seu art.
L’art, per exemple, de convertir-se en arbre, crèixer lentament, imitar el moviment del vent sobre les branques, i ser capaç d’aguantar així durant les hores que siguin necessàries.
Perquè, i ningú pot negar-ho, ha de cansar ser una estàtua de la Rambla (o de la plaça de la Catedral, que és on jo vaig veure aquest arbre, o del Portal de l’Àngel), i el primer dia no ha de ser gaire fàcil estar-se (per exemple) un munt d’hores amb els braços cap amunt per aguantar una bola del món.
I la gent que ho fa són artistes, per aconseguir tenir al voltant aquesta aura misteriosa que alguns aconsegueixen. Aquesta aura resplandent i màgica que feia que de petita (i de gran, de fet) m’encantessin.

Una exposició que caldrà... olorar!

Ahir es va publicar a la versió digital del diari Avui, la notícia de la presentació de l'exposició que a partir d'avui 26 de març, i fins el 15 de juny, es troba al Palau Robert de Barcelona. Es tracta de l'exposició "Mercè Rodoreda. La mort de la inocència", que recrea l'atmosfera i l'olor de quatre de les novel·les d'aquesta autora. Les obres elegides són les dues més celebrades per la crítica: "La plaça del Diamant" i "Mirall trencat", i "La primavera i la mort" i "Quanta, quanta guerra".

L'exposició s'ha distribuit en quatre sales on es fan recreacions dels espais dels llibres, o de la imatge que el lector es va fent dins la seva ment quan va llegint. D'aquesta manera, per "La plaça del Diamant" s'ha recreat un laberint, per "La primavera i la mort" un bosc, una casa pel "Mirall trencat", i un camí per "Quanta, quanta guerra". En aquestes escenes s'hi poden trobar les olors que evoquen els llibres (de vell, de botiga de sabons, etc), imatges, objectes i fragments dels textos, tant escrits com llegits per una veu en off.

El més estrany, però, és que aquesta informació que dóna una imatge força concreta de què es pot trobar al Palau Robert, no l'he trobat a la notícia que us comentava del diari Avui, sinó que aquesta m'ha deixat amb un gran interrogant sobre la naturalesa de l'exposició, amb una imatge poc definida. Encuriosida, he mirat de trobar més informació i he acabat llegint sobre el mateix tema, a un article també d'ahir de La Vanguardia, on, a més, hi ha més cites de diferents fonts, i la informació està tractada amb molta més concreció. Sense que això suposi, per suposat, que m'hagi eliminat la curiositat i les ganes d'anar a treure el nas a aquesta peculiar exposició.

Us poso els enllaços de les dues notícies per a que pogueu veure la diferència entre la manera de redactar-les:

Una exposició recrea l'atmosfera i l'olor a 4 novel·les de Mercè Rodoreda, del diari Avui.


Olores, voces y objectos para evocar a Mercè Rodoreda, de La Vanguardia.


I una fotografia de la Mercè Rodoreda, que sempre m'ha agradat:

“Els espectacles són molt importants, però el parc els té com a secundaris”

Entrevisa a Victor Serrano i Aïda Alegre, actors de Port Aventura

“Xu Xop Xou” és un espectacle infantil que combina titelles i la interpretació de dos actors que fan d’un vell sabater i la seva dona, una antiga ballarina francesa. L’actuació, que treballa amb els elemens de la sabateria i un ratolí que porta el fil de la narració, està treballada amb molta música i humor.

El Victor Serrano i l’Aïda Alegre són una de les parelles que interpreten els dos personatges d’aquest “xou”.


Quin paper creieu que tenen els espectacles dins d’un parc d’atraccions? És fonamental, o secundari?
Aïda: Jo crec que és fonamental, perquè aquest és un parc temàtic, no només d’atraccions, i això distreu molt a les famílies, tant a nens com a grans.

Victor: Sí, és això… al ser temàtic, no només ha de ser-ho visualment, amb l’ambientació dels carrers, diguèssim, sinó que hi ha d’haver personatges que es creguin aquest ambient, i que representi que viuen allà. Els espectacles són molt importants, però el parc els té com a secundaris. L’any passat, per exemple, hi havia espectacles de carrer que els han tret perquè no donen diners.

Home, però els espectacles que es duen a terme en un teatre, no en els bars, no donen diners tampoc, no?
Victor: Ja s’ho munten bé… Hi ha botiguetes de beguda o menjar a les sortides dels teatres, etc., de manera que diguis “Ai, com no he pogut beure res, ara em vindria de gust prendre…”.

I creieu que la gent té en compte l’opció d’anar a veure espectacles quan ve a Port Aventura, o s’ho troba aquí quan ja hi és?
Aïda: No ho sé… La gent sap que n’hi ha, i jo crec que ho tenen en compte. El parc és força conegut, i un també busquen els espectacles quan arriben aquí.

Victor: Hi ha els tres tipus de gent: qui ve només per les atraccions, i no té cap intenció de veure espectacles; a qui li interessen les dues coses, i fins i tot qui ve especialment per veure les actuacions. Ve gent de tot tipus, i també de molt ‘freakies’…

Aquí al parc hi ha dues classes d’espectacles, uns en els que els actors interactuen amb la gent, i els que es duen a terme en teatres tancats. Quins tenen més èxit?
Aïda: Els dos tipus d’espectacles tenen èxit, funcionen molt bé tots, són bastant vistos i la veritat és que cap tira més que els altres.

Tractant-se de teatre realitzat en un parc d’atraccions, què creus que és més important, l’obra que es realitza en sí mateixa, o el contacte amb el públic?
Aïda: En el nostre cas, potser importa més l’obra en sí mateixa, el que ofereixes que no pas el contacte amb el públic. De fet va molt relacionat, si ho estàs fent és pel públic, no?

Victor: En realitat tots els espectacles tenen interacció, s’intenta que les obres també tinguin una part, ni que sigui al principi, en què el públic es senti part de l’espectacle i en sigui conscient. Tampoc interessa passar-se, mai s’arriba a dependre del públic, i sempre hi ha una part planejada.

Creieu que es tracten amb respecte les diferents tradicions i cultures dels països imitats, o es limiten a reproduir els estereotips?
Victor: Home, faltar al respecte no crec que ho facin… Es basen en el que tothom s’espera, però és normal, si ho compliquessin gaire no se sabria què és. Tot està pensat per a que tothom, tingui el nivell cultural que tingui, ho pugui entendre.

El vostre espectacle és de titelles i va dirigit a nens, com acostumen a reaccionar?
Aïda: Hi ha de tot, nens que ho gaudeixen i intervenen, d’altres que es queden parats, alguns es posen a ballar, altres tenen por… Reaccions n’hi ha de tots colors.

I en el cas dels grans? Quan es fan espectacles com el de “Halloween”, com reacciona la gent?
Victor: Uff, et pots trobar de tot, també! Hi va haver gent que m’abraçava, que em pensava que es volien casar amb mi… (Riu) I allò que dius, pensava que havia de fer por, però vaja… Però també hi ha gent que s’espantava molt… com una noia d’uns vint anys, que es va tancar al lavabo i no en va sortir fins que es va acabar el meu torn! Estava molt histèrica, i el seu novio al final casi m’agredeix, em va empènyer i vam haver de fer una instància d’agressió…

Quan fa que es fa el vostre espectacle?
Aïda: Ui, uns quants anys… Es va modificant, però té uns quants anys.

I quantes parelles d’actors hi ha que facin el “Xu Xop Xou”?
Victor: Som dos nois i tres noies, i ara entrarà una noia nova… Per tant, hi ha moltes combinacions, excepte els nois que sempre som o un altre noi o jo. Però és que també hi ha una altra versió de l’espectacle que el fan dues noies, més infantil i menys complicat, però per això hi ha més noies.

Qui decideix quins espectacles es fan?
Victor: El cap d’espectacles. Abans les propostes eren internes, ho feien des de dins del parc, però ara s’ha exterioritzat i hi ha empreses que passen les propostes i després aquí decideix si es fan o no, si són compaginables amb els especacles que ja hi ha, si és per tots els públics, etc.

Hi ha un encarregat de cada zona del parc, o totes les actuacions estan centralitzades?
Aïda: No, no… hi ha un encarregat d’espectacles en general, i després un de titelles, un de carrer, un dels tancats, etc. Dividits en gèneres, però no en zones.

I cada quan es canvien els espectacles?
Victor: Cada molt! Però cada molts… anys!

Aïda: Sí, estan bastant fixas, poden canviar coses internes per millorar, però més aviat treuen espectacles que no en posen. Cada vegada n’hi ha menys. El més nou és el de “Xian-Mei i el Petit Panda”, i s’ha sentit a dir que n’estan preparant un de nou, però encara no se sap res del cert…

Com s’escullen els actors que treballen al parc? Han de tenir una formació teatral determinada, o haver treballat tenint contacte directe amb el públic?
Aïda: Les mateixes empreses d’espectacles que proposen les actuacions són les que fan els càstings. Un cop passat aquest càsting es fa una entrevista ja amb la gent del parc, un test de personalitat i llavors t’agafen, o no. Tenen en compte que hagis estudiat, és bàsic que vegin que en saps, i que tens talent… i l’experiència de teatre més de carrer… suposo que es té en compte, però no és un element decisiu.

Moda freaky a Europa

Poc s'imaginaven en el seu moment els creadors del programa "Salvemos Eurovision" de Televisión Española, que l'haurien de salvar al preu de fer propaganda d'un programa d'humor d'una altra cadena, La Sexta. I és que resulta que, al final, el tret els ha sorit per la culata als conservadors fanàtics d'Eurovision, i serà un actor de les files del programa d'en Buenafuente, vestit d'Elvis Presley hortera i sense afeitar, amb una guitarra de joguina i dues ballarines amb poc do pel ball.

Però potser ens hauríem de plantejar per què la gent prefereix un suposat cantant i humorista freaky, que no pas un cantant o grup seriòs que representi aquest país com ho van fer els D'Nash l'any passat. És un reflex de la societat actual, i de la moda pel freakisme més absolut? És una crítica en massa a l'estat actual de la música a Espanya, amb les cançons d'aquest estil que sí es fan "en serio" com a cançons de l'estiu (o com a cançons de l'hivern, o la primavera, en realitat se senten tot l'any...)? O és simplement una manera de dir que si de normal ja fem el ridícul a Eurovision, com a mínim fem-lo amb ganes?
O... no farem el ridícul? I és que si ens contextualitzem una mica, potser aquest personatge de ficció que és el Rodolfo Chikilicuatre sí que salva Eurovisió, que era l'objectiu del programa de la 1. Perquè no és la primera vegada que un personatge freaky trepitja els escenaris del concurs europeu. N'hi va haver un que ho va fer fa molt temps, quan a la gent rara encara no se'ls anomenava "freakies", sinó "raros". Es tracta d'Alf Poier, que l'any 2003 va representar Àustria al concurs, acompanyat dels ninos de quatre animals músics, i de dues coristes que tampoc es pot dir que afinessin del tot, i va quedar en segon lloc.
A més, aquest any tindrà lloc una gala realment especial, i és que els espanyols no són els únics que han apostat fort per aquest any, Irlanda i Croàcia també s'han passat a la moda freaky i venen amb una cançó titulada "Irlanda, 12 punts" i interpretada per un titella, i per un avi que rapeja, respectivament.

Així doncs, per què ens escandalitzem? Si el que està clar, és que... el Rodolfo Chikilicuatre ha salvat Eurovisió a Espanya!! Quanta gent el mirarà, el dia 24 de maig? Molta més, que els altres anys, això segur.

Us deixo amb un vídeo del pioner freaky, Alf Poier i el seu Weil der Mensch Zählt: