Maternitats

Feia molt temps (massa) que no escrivia res aquí al blog, potser perquè no acabava de tenir clar quin tema tractar (m'havia plantejat varies pel·lícules, llibres, obres...) però avui he vist una cosa que no vull deixar de recomenar-vos.

Es tracta de l'exposició fotogràfica "Maternitats", del fotoperiodista Bru Rovira, que es pot trobar al CaixaForum fins el 12 d'octubre. Consisteix en un seguit de fotografies de mares d'arreu del món amb els seus fills, totes en un context de situació adversa ja siguin guerres, fam, malalties... Però l'autor descobreix que per sobre de tot això, per moltes coses que ens puguin separar d'aquesta mare del Senegal que fa un petó al seu fill, tots tenim un punt en comú: la relació íntima, personal i única que ens lliga a la nostra mare com mai estarem lligats a ningú. Com un punt de llum, o un tresor que cada un de nosaltres, siguem d'on siguem i pensem el que pensem, tenim dins nostre.

Aquest seguit de fotografies es van publicar per primer cop al Magazine de la Vanguardia, i després es van exposar en diverses escoles on els nens l'han acabat de completar, afegint dibuixos, comentaris, i la seva pròpia interpretació de cada imatge. El resultat és sorprenent i realment emotiu.

L'exposició és molt breu, situada a la Sala 1 del centre, però val molt la pena passar-hi uns minuts. A més, les fotografies van acompanyades d'unes pantalles de televisió amb auriculars, on s'explica la història de cada una de les dones fotografiades.

En conclusió, un preciós retrobament amb els nostres origens personals, i una mirada humil al món.

La Geltrú es crema

Ahir a dos quarts d'onze de la nit va tenir lloc al pati del castell de la Geltrú la tretzena edició del Tomb de Foc. Es tracta d'un correfoc amb motiu de la Festa Major del barri de la Geltrú, introduit per una petita obra de teatre. Hi participaven els dos dracs de la Geltrú (el Drac i el Barrina), el Drac Miserach de Sant Pau d'Ordal (preciós, la veritat) i l'Àliga de Sitges.

Aquest any ha sigut la primera vegada que l'he vist, però he de dir que té un encant i un aire màgic propi que en fan una celebració única. La plaça Font i Gumà estava a petar de gent, i petits i grans s'havien reunit allà per veure aquesta festa infernal.

En primer lloc, a les escales del pati del castell té lloc una petita representació teatral, situada a l'infern, que personalment vaig trobar molt pobra. Em va saber molt greu perquè veient el potencial que té aquesta celebració i aquesta obra, hauria pogut ser un espectacle increïble i no va passar de la mediocritat. Cada any els de l'Associació d'Amics del Drac de la Geltrú escriuen i preparen una obra diferent. Aquest any, tractava de com el Mascle Cabró i la seva esposa Malèfica eren expulsats de l'infern i substuïts per dos nous reis de l'Inframón. Entraven en escena una espècie de consell de savis que decidien quin dels dos Cabrons tindria el poder, i els elements de la natura que concedien un desig al vençut. Tot això, però, expressat d'una manera poc espectacular.

Recordo especialment el moment de la lluita entre els dos Cabrons i les dues Malèfiques, una escena gens treballada, al menys al meu parer, i paupèrrima. I jo no dic que s'hagués de fer res gaire complicat... només que si es simbolitzava una lluita entre dimonis, no calia ficar-los en un cos contra cos, més similar a una parella que fa manetes que no pas a una lluita pel poder de l'infern. Quatre passos ben estudiats, quatre petardos, unes bares amb foc (bengales) als extrems, i aquella lluita hagués tingut una altra cara.

El guió en sí tampoc em va semblar que aprofités totes les seves opcions: des de la meva posició (no molt propera a l'escenari, però tampoc gaire llunyana) no s'acabava d'entendre, sobretot el final de l'obra, quan el Cabró vençut demanava la participació del públic per cridar els elements i després no vaig arribar a saber quin desig l'hi demanava, però tampoc no va suposar cap canvi en la representació. Ben senzill hagués sigut demanar-los poder per batre en duel els nous reis de l'Infern, i deixar que el correfoc simbolitzés la guerra.

Tampoc crec que hagués sigut gaire complicat, seguint amb aquesta ficció sobre com haguès pogut ser i no va ser, que en el moment que el vençut s'alça i declara la guerra, cridant alguna cosa com "Que s'enfonsi l'infern!! Que s'enfonsi la Geltrú!!!" haguessin ressonat de sobte tots els timbals que hi havia a l'interior del pati del castell, amagats esperant el seu torn per sortir. Hi havia dues colles timbaleres, els tabalers de la Geltrú i una batukada, així que el resultat hagués sigut realment la sensació que el món s'ensorrava.

Però no es va fer res d'això, i l'obra va acabar d'una manera confosa i poc espectacular. A més, cal dir qui representava l'obra no eren actors sinò membres de l'Associació, i si bé se'n sortien prou amb l'expressió corporal, les veus (grabades i punxades) eren inexpressives i planes. N'hi havia de realment maques, però sonava a enregistrament i a lectura davant d'un micro.

A favor he de dir que el vestuari estava força treballat, i les màscares dels Cabrons i les Malèfiques són força maques. No les vaig poder veure bé durant l'obra però dues surten en aquesta entrevista del programa "I tu què fas?" de CanalBlauFM. En ella, hi parlen dos dels organitzadors del Tomb de Foc, i cap al final hi surten dos dels personatges.

Un cop acabada l'obra de teatre, van anar sortint les bèsties amb els seus timbals, i va començar el correfoc. Però no és un correfoc normal i corrent com qualsevol altre, ja que situat als petits i mítics carrers de la Geltrú, la processó sembla encara més màgica. A més hi va haver un moment en el qual ens vam trobar rodejats, a la plaça del Sagrat Cor, pel cap del correfoc i pels qui el tancaven, uns per cada banda. Semblava una maniobra de distracció molt bona que ens va sorprendre a més d'un.

Drac Miserach de Sant Pau d'Ordal recorrent la Geltrú.

Bé, al final totes les bèsties i timbalers acabaven en l'avern infernal, a la Rambla del Castell, encenent-se i tocant alhora, però no hi vaig assistir, de manera que no en puc dir res més.

Aprenent a Saltar

Avui escric per parlar d'un dels curtmetratges més bons que he vist mai. No és pas nou, el van estrenar l'any 2004, quan acompanyava en la gran pantalla la pel·lícula Los Increíbles, de Diseny i Pixar.
La majoria dels curts de Pixar són molt bons, imaginatius, distrets i divertits. Però aquest, a més, transmet un missatge molt alliçonador. És una ventada de bon rotllo i de objectivitat per prendre's les coses en la mida justa i no caure en un espiral d'autocompassió.

Mai he dedicat una entrada de blog a ningú perquè no és en cap cas l'objectiu d'aquest espai. Però no podia parlar de Saltando sense anomenar a la Laia, la primera enamorada del Conejílope. Espero que us agradi, el transcric a baix.






"Es la vida una rueda con forma de noria

y hace poco esto pasó:
En un llano entre montes que era una gloria
y un lago que la nieve dejó,
un cordero vivía en ese lugar
brillaba su lana en el sol matinal.
En el agua del lago se vio reflejar
y orgulloso, empezó a zapatear.
Ante su vecindario bailó y bailó,
¡creo yo que a todos su danza,
confianza para unirse al baile les dio!

Y un buen día...

Saltando se acercó un conejílope singular,
el sabio entre sabios se sorprendió
y al cordero fue a preguntar:
- ¿Chico, qué pasó?
- Yo siempre fui suave,
igual que algodón,
lucía ante todosdanzando mi son.
Pero sin avisar,sin ninguna razón,
se llevaron mi lanay me dejaron pelón.
La gente al pasar se ríe mirándome
y es cruel porque es ridícula y rosa mi piel.

- ¿Piel? ¿Piel?
¿Es rosa tu piel?
Tu mente te miente,
eso sí es cruel.
¿El color es que importa?
¡Vaya cuestión!
¡Eres gris, púrpura, beix o marrón!
A veces vas mal, a veces mejor,
si te sientes fatal mira alrededor:
Aún tienes un cuerpo, y patas y pies,
la cabeza en su sitio,perfecto, ¿lo ves?
En cuanto a la danza, hay que mejorar.
A lo alto llegar, ¡tu puedes volar!
Levanta una pata,pisa para impulsar
y hacia arriba irás,y esto es saltar.
Más vas a saltar,
vas a saltar, y el cielo tocar.
Con sólo intentarlo tu lo puedes lograr.
Sube una pata, para impulsar....

Y cada mayo volverá a pasar,
ellos aparecerán y se lo han de llevar,
lo traerán esquilado, desnudo y pelón,
pero ya no le causa preocupación.
Porque más, más, quiere saltar...

Subes y bajas, la vida es así...
¡qué suerte que hay
conejílopes aquí!"

De pedra, per l'Àngel

De pedra és com em vaig quedar mentre llegia el ja esmentat llibre "El joc de l'àngel". I de pedra em vaig haver de tornar per poder-lo acabar. (I de pedra em quedo a l'adonar-me que em vaig haver d'obligar a acabar-me un llibre del Ruiz-Zafón!)

Sé que només estic fent el mateix que tothom, parlar i parlar d'aquest llibre... Però crec que es mereix una altra entrada, parlant ja del contingut de la història i no només del fenòmen que ha suposat. I és que la història no està malament, és més agosarada que "L'ombra del vent", s'hi inclouen fenòmens inexplicables i paranormals, però allò que més em va sorprendre va ser el tractament, el desplegament de morbositat innecessària que fa l'autor.

Ja a la mitat del llibre, la història es torna horrible, amb unes escenes i uns detalls mòrbids que ni s'acosten al misteri i el tenebrosisme que ja estava present en alguns moments claus (no despilfarrats com aquí) en la primera entrega. Explicant el meu cas particular, diré que hi va haver un moment que vaig haver de deixar el llibre i allunyar-me'n, perquè encara em faltava molt per acabar-me'l i no em volia ni imaginar com seria la escena final. Perquè no hi havia cap dubte que en Ruiz-Zafón s'estava guardant la seva màxima capacitat tenebrosa (que ha aconseguit que la meva àvia qualifiqui l'autor com a un "boig, realment malament del cap") per un clímax final.

La part bona del llibre? Els personatges, com sempre. En la meva opinió, són el punt clau del Ruiz-Zafón, i si ja els va oferir a l'Ombra (i a les novel·les juvenils, tot i que en menys mesura), aquí fa el mateix. És capaç de crear personatges que enamoren i d'altres que realment fan venir mal d'estòmac. També em va agradar les referències als personatges del primer llibre (que en la història és posterior a "El joc de l'àngel"), excepte en el cas d'en Barceló, a qui vaig trobar molt canviat, i costava creure que es tractés del mateix personatge.

I com ja he dit, la història està ben trobada, té els canvis necessaris per a que no sigui previsible, enganxa molt, i el final és "bonic" (un adjectiu estrany tenint en compte el llibre del qual estem parlant), tot i que crec que estava massa "passat per sobre", i l'autor podria haver-se detingut a explicar-lo una mica més.

Això sí, per al meu gust s'ha passat oferint horror gratuit que podria haver entregat en petites dosis. Un, al final, quan ja ha mort fins l'apuntador, s'ha tornat tant de pedra que per més mort i sang i fetge que llegeixi, ja no l'afecta.

Sense guies

Quan dic "sense guies" en realitat em refereixo a sense entrades obligatòries de temes que no es pot dir que m'aportin gran cosa com a persona. També a menys freqüència d'actualització i probablement a més llibertat personal a l'hora d'incloure tot allò que em vingui de gust en aquest blog. La primera conseqüència d'això, és l'eliminació de l'Agenda Cultural... a enllaços hi ha les webs de les quals em servia per a fer-la... era un copiar i enganxar ben estúpid.

I és que l'assignatura a la qual responia per fi ha acabat. Ha sigut una de les assignatures més esperades de la carrera, i com a tal (tenint en compte què estem estudiant), una grandíssima decepció. Si he de ser sincera no puc dir que hagi après gran cosa... a part del funcionament burocràtic de la cort de Heian... que en fi... També m'agradaria fer esment (com a venjança personal) a una qüestió que sí m'han aclarat les classes de Periodisme Cultural: el grau de menyspreu i voluntat ofensiva que pot tenir un professor envers als seus alumnes. Molt aclaridor.

Deixant ja enrere aquesta assignatura, proclamo lliure aquest blog! Jeje... Intentaré deixar de banda aquesta entrada aclaridora, i seguir amb la línia i el caràcter que tenia fins ara aquest modest espai cibernètic.


"I ja saps, si la cultura et persegueix... deixa que t'atrapi!" (Polièdric! xD)

De la il·lusió del lector al "Llibre Coca-cola"

La última sessió del X Curs "Com neix un llibre" la va protagonitzar l'Emili Manzano, que va fer una conferència sobre "La recepció dels llibres en els mitjans de comunicació". El periodista va reflexionar sobre quan un llibre és notícia i quan no, i sobre la frontera entre periodisme i publicitat. Però el punt àlgid, segons el meu punt de vista, va ser quan, inevitablement, es va parlar del cas Ruiz-Zafón. I és que l'Emili Manzano va fer una descripció del que està passant amb aquest autor, que s'ajusta clarament al meu sentiment particular, i al de molts altres dels assistents al curs.

El Carlos Ruiz-Zafón era un autor de literatura juvenil desconegut, que es va atrevir amb la novel·la per adults, i va treure la Sombra del Viento, un llibre del qual no se'n va fer gaire promoció. Tot i això, el llibre va córrer de boca a boca, i va ser tot un èxit, un best-seller. Ara aquest autor ha tornat a escriure, i ja sabent la reacció del públic, l'editorial ha optat per fer-ne tota la promoció i rebombori possible. Però no és el mateix, i molts enamorats de la primera obra del Ruiz-Zafón, ara ens trobem sense il·lusió de llegir el següent.

I és que el lector no és (encara) només un consumidor d'un producte. Al lector li agrada tenir el costum (o la sensació de que ho fa... perquè tot seria discutible) de pensar, de triar. D'agafar un llibre, i sentir que l'està descobrint, per molt que li hagi recomenat un amic, o n'hagi sentit a parlar a algun lloc... està fent un descobriment, i s'hi sent implicat. El que s'ha fet ara amb El Juego del Ángel, però, és convertir el llibre en una Coca-cola. No descobreixes res quan beus una Coca-cola, perquè està absolutament extès per tot arreu, no fa cap tipus d'il·lusió perquè només és un producte.

Doncs amb el llibre passa el mateix. No s'ha optat per fer-ne una promoció modesta (ja no dic no fer-ne, tot i que estic convençuda que és un llibre que es vendria sol) i permetre al lector tenir la sensació de llegir un altre llibre sobre aquell cementiri que va descobrir. S'ha optat per imposar-lo, tu no t'has llegit un Zafón? Uff!

I això no mengua en absolut la qualitat del llibre (com defensa aferrissadament l'amic Robert), jo tinc el llibre i el poc que m'he llegit està molt bé. Però em costa llegir-me'l, el noto buit. És una gran decepció, i em sap moltíssim greu, perquè amb pocs llibres he gaudit tant com amb La Sombra del Viento, que me'l va recomenar una amiga fa molt, molt temps, dient-me "Patri, si et mors sense haver-te llegit aquest llibre, te n'arrepentiràs". Me'l vaig comprar poc convençuda (tot i la radicalitat de la meva amiga) i cada pàgina que llegia era un descobriment i una il·lusió.

I El Juego del Ángel... des que va sortir que sé que me'l llegiré tard o d'hora (així que suposo que l'editorial s'ha sortit amb la seva i no hi ha més de què parlar)... però de moment, m'estic llegint una Coca-cola, o bebent un Zafón. Res més.

Les germanes Gazzo a la facultat

Si he trigat tant en escriure el comentari sobre la conferència de les amables i rialleres germanes Gazzo és perquè no tinc molt a dir, i perquè el poc que tindria a dir-ne ja ho han escrit alguns dels meus companys als seus blogs. Va ser una conferència molt interessant que ens va fer conèixer l'Agència Europa i fer-nos una idea aproximada de la situació periodística entorn de la Unió Europea.

La llàstima, al menys al meu parer, va ser la seva organització, que no va ser gaire afortunada ni de cara als estudiants que hi van assistir, ni cap a les convidades. Em va saber greu rebre a dues "mestres de l'ofici de periodista", com va dir la presentadora de l'acte Teresa Contreras, en una Sala de Graus pràcticament buida. A més a més, els pocs alumnes que hi vam assistir ho vam fer "obligats", per dir-ho d'alguna manera, per l'assignatura de Periodisme Cultural, i la conferència va ser més aviat de caire polític o d'interès general. En cap cas, tenia sentit que només hi fossim nosaltres. Una pena per les contertulianes, que parlaven italià, així que fins i tot se'ls va portar una traductora, i pels (molts) alumnes que es van perdre la presentació de l'Agència (i pels alumnes que hi van assistir sense saber a què anaven, i que no els va interessar).

I te la deix, amor, com a penyora

No sé per què vaig tenir el sobtat impuls d'agafar-lo. Me n'anava a Barcelona en tren, i no tenia cap llibre a mitges, així que n'hauria de triar un per començar. Enlloc d'anar cap a la pila de llibres per llegir que tinc a l'habitació, però, em vaig dirigir a la prestatgeria dels predilectes (curiosament és la més gran). Sense ni plantejar-m'ho, com si els meus dits ho decidissin per mi, vaig agafar-ne un per rellegir-lo, mentre apareixien tres mots dins del meu cap: "El Te deix".

Rellegir el primer conte, el "Te deix, amor, la mar com a penyora", ha sigut com trobar un vell amic en qui ja no hi penses, i anar recordant mica a mica tots els moments que vau passar junts, els seus gestos, paraules, misteris... I de sobte, sorprendre't al adonar-te de com l'has trobat a faltar, i necessitar saber més i més d'ell.

El conte de la Carme Riera és un paradís d'imatges, colors, sensacions, d'escriptura amb els sentits. D'intrigues, de pinzellades. És tota una vida, escrita en 17 pàgines de llibre, que enamora.

Aquest cop m'ha passat el mateix que la primera vegada, que al arribar al final, he necessitat tornar al principi i començar-lo de nou. És increïble com una sola paraula pot canviar-ho tot, i donar-li uns altres colors a tot plegat.




[Si no te l'has llegit, et recomano no seguir llegint o et desvetllaré el final.]





[Va de debò, no segueixis!!]





I és increïble també com donem les coses per sabudes, com ho pressuposem tot. Sé que jo ara estic descobrint la sopa d'all, però si m'encanta aquest conte és perquè una noia ens parla d'amor, i visualitzem el seu professor, un noi sexy perdut entre els seus desitjos i la seva responsabilitat. Jo el podia veure, amb un bon cos, i perilla o potser barba de pocs dies. Amb una mirada interessant i amb un nom de cinc lletres, com per exemple David.

I de cop, has d'esborrar-ho tot perquè resulta que aquest amor que té la protagonista, és una dona. Com pot ser que no ho hagi vist abans? És LA seva professora! Has de tornar a llegir, inevitablement, i quan ho fas, t'has d'inventar una nova cara, i un cos nou. I a mida que ho fas, més bonica i interessant sembla la història. Bonica, perquè és el sentit que tenia de debò, el que l'autora et demanava i tu no sabies donar-li, i interessant perquè és el segon conte que llegeixes en les mateixes pàgines.

Tot això, a més, saltejat amb les gotes brillants que apareixen al mar quan reflecteix el sol. Amb una paraula? Preciós. I encara em queden tots els altres contes del llibre!!




Fotografia acabada de fer des del balcó de casa.

Tòpics sota el sol d'Itàlia

Bajo el sol de la Toscana (2003) és una pel·lícula sobre una dona americana de 35 anys que cau en una depressió quan s'adona que el seu marit l'enganya i es divorcien. Aconsellada per una amiga seva, Frances (Diane Lane) decideix anar de viatge durant deu dies per Itàlia, en un Tour Gay. Un cop allà, s'encapritxa amb una villa anomenada Bramasole i se la compra, gastant-se tot el que el seu ex-marit li va donar per la casa on vivien. Tot i això, el problema econòmic que semblava que duraria tot el fim no torna a aparèixer, i sense cap explicació, la protagonista pot viure feliç sense treballar, ni tenir cap tipus de preocupació. Frances mira de refer la seva vida, amb molts entrebancs i somnis d'adolescent, però aconseguint integrar-se i construir des de zero la seva vida perfecte.

La pel·lícula és una reproducció de tots els tòpics que es puguin tenir sobre els homosexuals (tot i que aquest tema només apareix a l'inici del film, i no té més trascendència), sobre la Toscana, els italians, i sobre la felicitat perfecte. El personatge principal també pot ser titllada fàcilment d'estereotipada o inversemblant. Tot i la mala experiència que ha viscut sembla absolutament disposada a seguir creient en contes de fades i en l'amor vertader: és una figura que recrea la fòbia a la soletat i l'obsessió per trobar la parella ideal. Durant la pel·lícula, dóna la sensació que la única cosa que vol és tenir algú al costat, sense importar qui sigui.

Plena de simbolismes i finals feliços per a tothom, és una film no gaire substancial, però molt interessant pels paisatges preciosos que mostra (té un gran director de fotografia). Això sí, el millor de la pel·lícula, és el missatge que se'n pot extreure cap al final:
Sovint estem tant tancats en la nostra infelicitat, que no ens fixem en què ja tenim tot el que volíem tenir. Sovint, podem ser feliços sense adonar-nos-en.

Estils personals

Des que ens van manar fer una crítica positiva de cinc blocs de l’assignatura de Periodisme Especialitzat en cultura, he estat passejant, mirant i espiant pels diferents racons culturals fins al punt d’agradar-me’n tants, que no sé ben bé quins posar i quins no. Però faré el que pugui. Potser no seran els millors blocs (o potser sí, qui sap), però són els que més m'han agradat, o m'han cridat l'atenció.

En primer lloc, i perquè és el bloc que consulto més, Pardals al cap. És un espai molt interessant i caracteritzat per la seva diversitat: s’hi poden trobar escrits seriosos en què es planteja l’evolució dels còmics, o entrades esbojarrades en què el sentit comú no és el màxim exponent. Un pot trobar-hi llibres, cinema, teatre, música... I a més de tots aquests tastets, a vegades també hi apareix el meu plat preferit: algun conte de producció pròpia.

Una vegada ja li vaig dir que m’agradava el seu bloc, i em va titllar de pilota... De tota manera correré el risc de tornar a sentir-me dir el mateix, per comentar el bloc Eufemismes d’un Mies Vailla Menneisyytä. És... un racó cultural diferent, diria jo. En què les reflexions del seu autor sempre em sorprenen, i m’enganxen en aquesta mena d’ambient que ha creat al seu bloc. Perquè estar llegint sobre el vertigen temporal i la voluntat de fer una pause a la galaxia, mentre sona una màgica cançó de Julie Delpy, és crear realment un moment per a un mateix, per endinsar-se en l’anar i venir dels pensaments de l’Edu.

Un altre bloc per on m'agrada passejar sovint és Tractament cultural (petites dosis recomenables). No és un bloc tant productiu com els altres (en nombre d'entrades), però no sé què ho fa que sempre que llegeixo els seus escrits m'agafen ganes d'anar a veure aquella pel·lícula, o l'exposició... Jo diria que és un punt per a l'art i la cultura independent. Allà no s'hi troben escrits sobre l'últim film de l'Antonio Banderas (per dir alguna cosa), sinó sobre coses que sovint desconec, i que m'agradaria conèixer més. Exposicions, cinema, música... tot recomenat com en una recepta mèdica (indicacions, contraindicacions, dosis recomanables, etc).

Els dos blocs següents (els últims) que comentaré els he descobert precisament al visitar tants llocs per fer aquest escrit. El primer dels dos és un món apart, on cada paraula té un estil i un sentit propis. La veritat és que m'ha agradat molt, pels temes que tracta i per com estan tractats. Són els Contes des quatre saisons, en què la seva autora ens deixa entrar en el seu petit espai de reflexió i emocions. Molt autèntic, molt personal, i molt interessant.

I per últim, destacaré els Retalls de cultura, una altra visió interessant i jo diria bastant poètica del món. Sincerament, m'agrada molt la manera com està escrit, les fotografies que ho il·lustren (encara que a vegades potser no hi hagi gran cosa a il·lustrar) i l'harmonia que ho lliga tot.

"I llavors el lleó es va enamorar de l'ovella..."

"Hi ha tres coses de les quals estic completament segura.


Primera, que l'Edward és un vampir.

Segona, que hi ha una part d'ell que anhela beure's la meva sang.

I la tercera, que estic incondicionalment i perdudament enamorada d'ell."

Text de la contraportada de "Crepuscle"

Crepuscle és la primera part d'una saga d'amor vampíric, i la primera obra de l'escriptora Stephenie Meyer. Tant aquest llibre com la segona i tercera part (Lluna Nova i Eclipsi, que encara no han sortit en català) han sigut número 1 de les llistes de vendes als EUA. Tot i això, aquí a Catalunya encara és un llibre força desconegut, encara que amb la publicació del tercer volum en castellà hi va haver força promoció.

Aquest llibre tracta d'una noia de disset anys, responsable però amb l'equilibri d'un ànec marejat, i amb una curiositat desmesurada. Ella narra la història d'una manera quotidiana, situant-nos en un poble i en l'època actual. I enmig d'aquesta normalitat, apareix un noi jove, sumament atractiu, perfecte i pàl·lid.

L'autora fa la seva pròpia versió del mite vampíric, fent que s'adapti a l'actualitat, mostrant com una família de vampirs inteta passar desaparcebuda en un petit poble. Desafia les grans veritats inamobibles del mite, fent-los sortir de casa de dia, controlar els seus instints, i tenir creus cristianes a casa. A la vegada, però, dóna explicacions raonables que justifiquen aquests canvis. Però si us l'heu de llegir, oblideu-vos dels paràmetres que Anne Rice dóna en els seus llibres, i que semblen normes a l'hora de pensar en els vampirs. Els de la mà de Stephenie Meyer no es comportaran, viuran ni moriran com els personatges de Entrevista amb el vampir, o L'hora de les bruixes. A més, l'autora de Crepuscle s'atreveix fins i tot a deixar entreveure el mite dels homes llop, i tot i que no en gaire cosa en aquesta primera part de la saga, sembla prometre l'aparició d'aquests en els llibres següents.

El llibre enganxa per la naturalitat amb què està escrita, i pel perill que rodeja a la caòtica protagonista des del moment en què coneix al noi de qui s'acabarà enamorant. Stephenie Meyer aconsegueix en la primera part d'aquesta saga, convertir una història d'amor, en una novel·la apassionant, distreta i amb un final força trepidant. Durant tot el llibre, a més, l'autora va deixant fils sense lligar, que s'aclariran en els següents volums d'aquesta història sobre una família de vampirs, i una humana que s'enamora d'un d'ells.

"És l'hora del crepuscle", diu en un moment del llibre el brillant protagonista, l'Edward. Doncs no ho sap prou, perquè personalment aposto que aquest llibre tindrà un gran èxit quan, a l'octubre, en surti la quarta part, i al desembre s'estreni la pel·lícula del primer volum, el Crepuscle. Ara per ara, als qui ens el volguem llegir en català ens tocarà esperar al juny per la segona part, i al setembre per la tercera.

Una vida de dedicació

Tot allò que hi ha a continuació no és més que una hipòtesis personal. M'agradaria que fos veritat, però és possible que no.

Hi ha persones que senten passió per allò que fan. Tanta passió, que podrien dedicar-hi tota la seva vida. És el cas, per exemple, dels personatges de la pel·lícula "El Truco Final" (molt bona, a qui agradi reflexionar després de veure un film l'hi recomano). En ella hi apareixen uns mags que, a la vegada que competeixen entre ells fins a nivells insospitats per la racionalitat humana, dediquen tota la seva vida a la màgia. Fan allò que faci falta per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni a l'espectador.

I el mateix podria dir-se de Risto Mejide. És un home que té una dedicació: la publicitat. Ha treballat per a diferents companyies, cantants, i mitjans de comunicació, i així ho va seguir fent quan va entrar de jurat a Operación Triunfo. Desconec si va ser en aquest moment quan va crear el seu personatge, o si va decidir-ho abans. Però que és una creació és un fet indiscutible, al menys al meu entendre. És impossible tenir aquest ego si un no s'ho proposa, i aquest enginy per dir sarcasmes i brutalitats si un no s'ha entrenat. La gent normal patim, ens quedem en blanc en les situacions menys oportunes, i una estona després pensem "ostres!! Li hauria d'haver dit això al Fulanito...!!". Però ell no. Ell representa la part orgullosa i capaç de deixar a tothom per terra que tots voldríem tenir. És un personatge molt ben estudiat i plantejat, però és menys estrident que Rodolfo Chikilicuatre, cosa que ens permet arribar a creure'ns-el.

El fet és que OT necessitava un impuls, alguna cosa que el fes especial i diferent a les versions anteriors i que li donés publicitat i audiència. I va arribar Mejide, amb una autoestima sobrenatural, i destrossant als concursants a cop d'ironies. Molt enrere han quedat ja aquells temps en què el jurat de "Lluvia de estrellas" deia als cantants més horribles que hagin passat per la televisió que havien estat esplèndits. Benvinguts a la nova època televisiva, on els canals ja no necessiten tractar-te bè per a que hi vagis, sinó que és al revès.

La primera vegada que vaig sentir dir la frase "és igual que parlin bé o malament d'un, la qüestió és que en parlin", la deia un periodista que cobria el primer concert que la Madonna va fer a Barcelona, quan encara era un símbol de rebel·lió, i la meitat de la gent que l'havia sentit l'odiava, mentre l'altre mitat l'adorava. Ara per ara, crec que Risto Mejide ha fet evolucionar aquesta frase fins el punt de "si han de parlar de mi, millor que parlin malament; en parlaran més". Als humans ens agrada queixar-nos, xafardejar i posar verda a la gent, i ell ens va oferir aquest plat amb unes ulleres de sol i una caçadora de cuir com a guarnició. És una gran estratègia, però suposo que algun mèrit deu tenir Risto Mejide si li van oferir una plaça al Centre d'Inteligència Nacional, no?

La qüestió és que aquest home és un publicista, senyores i senyors, i la seva feina és precisament utilitzar tots els recursos que tingui per obtenir un resultat final que causi sensació i emocioni (en aquest cas, negativament) a l'espectador. Fer màgia, per vendre.

I, tot i que jo sóc una de les persones que no el suporta (he caigut en el parany que suposa tant admirar-lo com odiar-lo, simplement conèixer-lo), s'ha de reconèixer que això ho fa de meravella.

La princesa de la vergonya

Yvonne és una pàmfila. Una persona horrible i menyspreable, anèmica, feble, poruga i lletja que es presenta al públic de l'obra com una noia pàlida, dolça, suau i innocent.

"Yvonne, la princesa de Borgonya" és l'obra de Witold Gombrowicz i dirigida per Joan Oller, que està a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure fins el 27 d'abril. La història tracta d'una noia apàtica i aturadeta, d'un príncep que s'encapritxa d'ella i se n'obsessiona a causa de l'horror que li causa, i de les reaccions que viu tota la cort a Palau.

La protagonista principal de l'obra, però, és un personatge neutre, i pràcticament mut, l'únic pecat del qual és ser un mirall on cadascú veu el pitjor de sí mateix. És el desconcert, la intriga i la confusió que fa que de cada persona sorgeixin els pitjors records i els instints més ocults. Aquesta obra de l'any 1938 està construida a base de contraposicions: la contraposició de la tragèdia clàssica amb el teatre de l'absurd, la d'un text filosòfic amb la comèdia, la d'un personatge horrorós amb una actriu delicada i bonica. Contraposa un personatge que no parla, amb els altres que parlen molt, i fan suposicions sobre quin és el problema que té la noia.

Aquesta obra es presenta amb grans actors (Rosa Muñoz, Ivan Benet, Lluis Marco i Àngels Poch, entre d'altres) i amb una escenografia simple i alhora impressionant. L'escenari (buit i amb el terra a quadres) està construit amb mòduls que pugen i baixen segons les necessitats del text, sent capaç de crear amb aquests moviments i amb llums, molts escenaris diferents sense grans canvis, i pràcticament sense atrezzo.

L'obra dura aproximadament dues hores (amb pausa inclosa) i és una excel·lent manera d'inspeccionar la condició humana, i l'obsessió de les persones per creure's el centre de totes les coses de la vida, fins arribar a l'extrem de buscar-se a sí mateixos (i trobar-se) en la pobra Yvonne, que arriba a ser un recull de totes les coses horribles de tots els humans, que cal eliminar. I tot això, amanit amb una bona sessió de bromes i riures. Un espectacle preciós.

"El Quart Reich: el secret de Montserrat", un llibre pla

Fa temps que volia fer aquesta entrada, per tal de fer una crítica del llibre "El Quart Reich" ("El Cuarto Reino", en l'edició castellana), i relacionar-la amb una conferència que l'autor, Francesc Miralles, va fer el 18 de febrer en la X edició del Curssobre la creació literària i l'edicio "Com neix un llibre".

"El Quart Reich" és un llibre molt distret i molt fàcil de llegir, ja que està estructurat en capítols de tres o quatre pàgines, amb una escriptura senzilla i plana, absolutament narrativa i amb petites dosis intercalades de descripcions. La història enganxa, però està dissenyada per a que el lector no hagi de pensar gens, se li dóna tot mastegat i en petites racions, no sigui que se'ennuegui. Al més pur estil Dan Brown (però amb capítols molt més curts), és un altre llibre escrit en l'estil que ara estan tant de moda, que pràcticament sembla que llegeixis un guió cinematogràfic, i un espera trobar-se el cartell de la pel·lícula la propera vegada que vagi al cinema.

L'explicació a aquest tipus d'escriptura la vaig trobar a la conferència de l'autor. I és que cada escriptor té el seu modus operandi, i la d'en Frances Miralles consisteix a realitzar tots els viatges que realitzarà el protagonista, dormir en els mateixos hotels i menjar als mateixos restaurants. Així va traçant la història, veient amb els seus propis ulls allò que després plasmarà al paper. Però és clar, el moment delicat arriba quan el viatge s'ha acabat i, segons el propi autor, "comença la part avorrida: l'escriptura". Un cop està dibuixada tota l'estructura, només falta omplir les pàgines amb l'explicació, i com que aquest escriptor ja ho ha viscut tot i ho té tot tant clar, s'ha d'obligar a sí mateix a escriure, perqué sinó, començaria ja una altra història.

Potser és que jo sóc entusiasta i ingènua, però en la seva explicació hi vaig trobar a faltar la passió. En Frances Miralles també és músic (a més d'escriptor, editor i traductor), i aquesta era la seva passió, el que ell somiava ser quan era petit. I jo apostaria qualsevol cosa que quan toca o escriu una cançó, no hi troba cap part avorrida, ni pesada. És un escriptor, diria jo, que s'ha trobat en aquesta situació i ha decidit jugar a fer aquest paper, però que el seu interès en això és força menor al que pot posar en altres aspectes. Això, és clar, només és la meva opinió.

En conclusió, "El Quart Reich" és una història amb molts països de fonts, de viatges i acció intrèpida, amb un punt d'intriga i una escriptura fàcil de llegir, però que té punts força previsibles i un final bastant de conte de fades. A més, el llibre que deixa lloc a una segona aventura del protagonista d'aquesta història, un periodista freelance sense gaire èxit professional, que s'ha publicat amb el nom "La profecía 2013", i que ja està a la venda des del 27 de març.

Acrobàcies xineses plenes de màgia

Per tal de fer el treball de periodisme cultural, vaig anar a Port Aventura per veure’n els espectacles. I vaig veure un espectacle que no havia vist mai, i que em va impressionar un munt. L’obra porta molt temps al parc, tot i que (com la majoria) ha anat evolucionant, però la casualitat m’havia portat a no veure-la mai. I suposo que per això, va ser la que més em va agradar. A la crítica en vaig parlar, però vaig intentar ser bastant imparcial, ja que el fet que jo no hagués vist Chinatown abans, no el fa millor.

Però el que no es pot negar és que és una de les millors obres amb què compte Port Aventura. Tot comença amb un mag que actua per platea (molt aprop de la zona destinada a la gent que té l’entrada Express, és a dir, que ha pagat més). El mag parla amb el públic i els fa participar, intentant fer-los volar, fins que decideix mostrar els seus poders i ens porta a Chinatown. La ciutat desperta com un dia qualsevol, amb treballadors que matinen, executius que parlen per telèfon i xoquen entre sí, adolescents que queden per donar una volta i jugar una estona, etc. Però el mag els controla i, sotmesos als capritxosos desitjos del presentador, comencen a fer acrobàcies per fer les coses quotidianes. Els diferents números són cadascun més impressionant que l’anterior, i permeten comprovar la bestial flexibiltat dels actors i ballarins, així com la força i habilitat que tenen per fer les coses menys pensades (jugar amb una taula als peus, per tirar-li a una altra noia que juga amb una altra taula, per exemple). També cal fer esment a una escena preciosa, en què una parella vola per l’escenari al so d’una música romàntica, i a la llum de les estrelles. I a l’espectacle que munten els nois de la companyia (mentre les noies ballen darrere per animar) al saltar per dins d’uns aros, a diferents alçades, de diferents mides i de totes les maneres possibles.

En resum, és un espectacle que si no heu vist, us recomano fer-hi un cop d’ull la propera vegada que aneu al parc tarragoní. A més dura molt poquet, entre vint minuts i mitja hora, i és fa realment lleuger. Diuen que les coses bones, si breus, dues vegades bones (és una senzillíssima traducció del castellà), però jo m’hagués quedat una estona més mirant, la veritat.

La Rambla, territori d’artistes

La Rambla de Barcelona té molts elements característics. Els turistes amb mitjons i sandàlies, les flors, la Font de Canaletes, els animals domèstics que s’hi poden comprar, la gent que fa retrats, l’home que neteja les sabates al costat de la plaça Catalunya, etc. Però sens dubte allò que l’ha feta més famosa són les estàtues humanes.

I és una de les coses que més il·lusió m’ha fet de la meva ciutat des de petita. Com tot, però, les estàtues han anat canviant des que jo les he vist, i ara hi ha un altre estil de fer-ho. Quan era petita i passejava per les Rambles, em sorprenia molt la capacitat de les persones que actuaven allà al carrer d’estar-se absolutament quietes i de només moure’s quan sentien una moneda caure sobre el seu recipient. M’encantava veure com llavors sí que prenien vida i feien alguna cosa (encara que em feia força vergonya donar-lis jo mateixa una moneda), perquè de no ser per això, m’hagués pogut creure que no eren pas humanes. I recordo que si alguna parpadejava molt, dèiem que no ho feia bé, que no era creïble.

Ara, però, la sorpresa és trobar una figura que s’estigui quieta, no perquè les altres siguin dolentes i no puguin fer-ho, sinó perquè ja no s’estila. Ara està més de moda moure’s, parlar amb els turistes intentant “xapurrejar” el seu idioma i guanyar-se una moneda amb el moviment i la paraula, ja no amb la quietud. I les disfresses són molt més vistoses i treballades, evocant personatges fantàstics, o reals i famosos (des de Che Guevara fins a Ronaldinho).

Però aquest comentari al blog el vull fer servir, ja no només per remarcar les diferències entre fa uns quinze anys i ara, sinó per respondre una pregunta que va fer un dia el professor de teoria a classe. Són art, les estàtues? Són artistes, les persones que hi ha al darrere? Doncs jo dic que sí. Que ho són clarament, i tant les d’abans com les actuals. Com en tot, n’hi ha que tenen més gràcia que d’altres, però totes tenen el seu art.
L’art, per exemple, de convertir-se en arbre, crèixer lentament, imitar el moviment del vent sobre les branques, i ser capaç d’aguantar així durant les hores que siguin necessàries.
Perquè, i ningú pot negar-ho, ha de cansar ser una estàtua de la Rambla (o de la plaça de la Catedral, que és on jo vaig veure aquest arbre, o del Portal de l’Àngel), i el primer dia no ha de ser gaire fàcil estar-se (per exemple) un munt d’hores amb els braços cap amunt per aguantar una bola del món.
I la gent que ho fa són artistes, per aconseguir tenir al voltant aquesta aura misteriosa que alguns aconsegueixen. Aquesta aura resplandent i màgica que feia que de petita (i de gran, de fet) m’encantessin.

Una exposició que caldrà... olorar!

Ahir es va publicar a la versió digital del diari Avui, la notícia de la presentació de l'exposició que a partir d'avui 26 de març, i fins el 15 de juny, es troba al Palau Robert de Barcelona. Es tracta de l'exposició "Mercè Rodoreda. La mort de la inocència", que recrea l'atmosfera i l'olor de quatre de les novel·les d'aquesta autora. Les obres elegides són les dues més celebrades per la crítica: "La plaça del Diamant" i "Mirall trencat", i "La primavera i la mort" i "Quanta, quanta guerra".

L'exposició s'ha distribuit en quatre sales on es fan recreacions dels espais dels llibres, o de la imatge que el lector es va fent dins la seva ment quan va llegint. D'aquesta manera, per "La plaça del Diamant" s'ha recreat un laberint, per "La primavera i la mort" un bosc, una casa pel "Mirall trencat", i un camí per "Quanta, quanta guerra". En aquestes escenes s'hi poden trobar les olors que evoquen els llibres (de vell, de botiga de sabons, etc), imatges, objectes i fragments dels textos, tant escrits com llegits per una veu en off.

El més estrany, però, és que aquesta informació que dóna una imatge força concreta de què es pot trobar al Palau Robert, no l'he trobat a la notícia que us comentava del diari Avui, sinó que aquesta m'ha deixat amb un gran interrogant sobre la naturalesa de l'exposició, amb una imatge poc definida. Encuriosida, he mirat de trobar més informació i he acabat llegint sobre el mateix tema, a un article també d'ahir de La Vanguardia, on, a més, hi ha més cites de diferents fonts, i la informació està tractada amb molta més concreció. Sense que això suposi, per suposat, que m'hagi eliminat la curiositat i les ganes d'anar a treure el nas a aquesta peculiar exposició.

Us poso els enllaços de les dues notícies per a que pogueu veure la diferència entre la manera de redactar-les:

Una exposició recrea l'atmosfera i l'olor a 4 novel·les de Mercè Rodoreda, del diari Avui.


Olores, voces y objectos para evocar a Mercè Rodoreda, de La Vanguardia.


I una fotografia de la Mercè Rodoreda, que sempre m'ha agradat:

“Els espectacles són molt importants, però el parc els té com a secundaris”

Entrevisa a Victor Serrano i Aïda Alegre, actors de Port Aventura

“Xu Xop Xou” és un espectacle infantil que combina titelles i la interpretació de dos actors que fan d’un vell sabater i la seva dona, una antiga ballarina francesa. L’actuació, que treballa amb els elemens de la sabateria i un ratolí que porta el fil de la narració, està treballada amb molta música i humor.

El Victor Serrano i l’Aïda Alegre són una de les parelles que interpreten els dos personatges d’aquest “xou”.


Quin paper creieu que tenen els espectacles dins d’un parc d’atraccions? És fonamental, o secundari?
Aïda: Jo crec que és fonamental, perquè aquest és un parc temàtic, no només d’atraccions, i això distreu molt a les famílies, tant a nens com a grans.

Victor: Sí, és això… al ser temàtic, no només ha de ser-ho visualment, amb l’ambientació dels carrers, diguèssim, sinó que hi ha d’haver personatges que es creguin aquest ambient, i que representi que viuen allà. Els espectacles són molt importants, però el parc els té com a secundaris. L’any passat, per exemple, hi havia espectacles de carrer que els han tret perquè no donen diners.

Home, però els espectacles que es duen a terme en un teatre, no en els bars, no donen diners tampoc, no?
Victor: Ja s’ho munten bé… Hi ha botiguetes de beguda o menjar a les sortides dels teatres, etc., de manera que diguis “Ai, com no he pogut beure res, ara em vindria de gust prendre…”.

I creieu que la gent té en compte l’opció d’anar a veure espectacles quan ve a Port Aventura, o s’ho troba aquí quan ja hi és?
Aïda: No ho sé… La gent sap que n’hi ha, i jo crec que ho tenen en compte. El parc és força conegut, i un també busquen els espectacles quan arriben aquí.

Victor: Hi ha els tres tipus de gent: qui ve només per les atraccions, i no té cap intenció de veure espectacles; a qui li interessen les dues coses, i fins i tot qui ve especialment per veure les actuacions. Ve gent de tot tipus, i també de molt ‘freakies’…

Aquí al parc hi ha dues classes d’espectacles, uns en els que els actors interactuen amb la gent, i els que es duen a terme en teatres tancats. Quins tenen més èxit?
Aïda: Els dos tipus d’espectacles tenen èxit, funcionen molt bé tots, són bastant vistos i la veritat és que cap tira més que els altres.

Tractant-se de teatre realitzat en un parc d’atraccions, què creus que és més important, l’obra que es realitza en sí mateixa, o el contacte amb el públic?
Aïda: En el nostre cas, potser importa més l’obra en sí mateixa, el que ofereixes que no pas el contacte amb el públic. De fet va molt relacionat, si ho estàs fent és pel públic, no?

Victor: En realitat tots els espectacles tenen interacció, s’intenta que les obres també tinguin una part, ni que sigui al principi, en què el públic es senti part de l’espectacle i en sigui conscient. Tampoc interessa passar-se, mai s’arriba a dependre del públic, i sempre hi ha una part planejada.

Creieu que es tracten amb respecte les diferents tradicions i cultures dels països imitats, o es limiten a reproduir els estereotips?
Victor: Home, faltar al respecte no crec que ho facin… Es basen en el que tothom s’espera, però és normal, si ho compliquessin gaire no se sabria què és. Tot està pensat per a que tothom, tingui el nivell cultural que tingui, ho pugui entendre.

El vostre espectacle és de titelles i va dirigit a nens, com acostumen a reaccionar?
Aïda: Hi ha de tot, nens que ho gaudeixen i intervenen, d’altres que es queden parats, alguns es posen a ballar, altres tenen por… Reaccions n’hi ha de tots colors.

I en el cas dels grans? Quan es fan espectacles com el de “Halloween”, com reacciona la gent?
Victor: Uff, et pots trobar de tot, també! Hi va haver gent que m’abraçava, que em pensava que es volien casar amb mi… (Riu) I allò que dius, pensava que havia de fer por, però vaja… Però també hi ha gent que s’espantava molt… com una noia d’uns vint anys, que es va tancar al lavabo i no en va sortir fins que es va acabar el meu torn! Estava molt histèrica, i el seu novio al final casi m’agredeix, em va empènyer i vam haver de fer una instància d’agressió…

Quan fa que es fa el vostre espectacle?
Aïda: Ui, uns quants anys… Es va modificant, però té uns quants anys.

I quantes parelles d’actors hi ha que facin el “Xu Xop Xou”?
Victor: Som dos nois i tres noies, i ara entrarà una noia nova… Per tant, hi ha moltes combinacions, excepte els nois que sempre som o un altre noi o jo. Però és que també hi ha una altra versió de l’espectacle que el fan dues noies, més infantil i menys complicat, però per això hi ha més noies.

Qui decideix quins espectacles es fan?
Victor: El cap d’espectacles. Abans les propostes eren internes, ho feien des de dins del parc, però ara s’ha exterioritzat i hi ha empreses que passen les propostes i després aquí decideix si es fan o no, si són compaginables amb els especacles que ja hi ha, si és per tots els públics, etc.

Hi ha un encarregat de cada zona del parc, o totes les actuacions estan centralitzades?
Aïda: No, no… hi ha un encarregat d’espectacles en general, i després un de titelles, un de carrer, un dels tancats, etc. Dividits en gèneres, però no en zones.

I cada quan es canvien els espectacles?
Victor: Cada molt! Però cada molts… anys!

Aïda: Sí, estan bastant fixas, poden canviar coses internes per millorar, però més aviat treuen espectacles que no en posen. Cada vegada n’hi ha menys. El més nou és el de “Xian-Mei i el Petit Panda”, i s’ha sentit a dir que n’estan preparant un de nou, però encara no se sap res del cert…

Com s’escullen els actors que treballen al parc? Han de tenir una formació teatral determinada, o haver treballat tenint contacte directe amb el públic?
Aïda: Les mateixes empreses d’espectacles que proposen les actuacions són les que fan els càstings. Un cop passat aquest càsting es fa una entrevista ja amb la gent del parc, un test de personalitat i llavors t’agafen, o no. Tenen en compte que hagis estudiat, és bàsic que vegin que en saps, i que tens talent… i l’experiència de teatre més de carrer… suposo que es té en compte, però no és un element decisiu.

Moda freaky a Europa

Poc s'imaginaven en el seu moment els creadors del programa "Salvemos Eurovision" de Televisión Española, que l'haurien de salvar al preu de fer propaganda d'un programa d'humor d'una altra cadena, La Sexta. I és que resulta que, al final, el tret els ha sorit per la culata als conservadors fanàtics d'Eurovision, i serà un actor de les files del programa d'en Buenafuente, vestit d'Elvis Presley hortera i sense afeitar, amb una guitarra de joguina i dues ballarines amb poc do pel ball.

Però potser ens hauríem de plantejar per què la gent prefereix un suposat cantant i humorista freaky, que no pas un cantant o grup seriòs que representi aquest país com ho van fer els D'Nash l'any passat. És un reflex de la societat actual, i de la moda pel freakisme més absolut? És una crítica en massa a l'estat actual de la música a Espanya, amb les cançons d'aquest estil que sí es fan "en serio" com a cançons de l'estiu (o com a cançons de l'hivern, o la primavera, en realitat se senten tot l'any...)? O és simplement una manera de dir que si de normal ja fem el ridícul a Eurovision, com a mínim fem-lo amb ganes?
O... no farem el ridícul? I és que si ens contextualitzem una mica, potser aquest personatge de ficció que és el Rodolfo Chikilicuatre sí que salva Eurovisió, que era l'objectiu del programa de la 1. Perquè no és la primera vegada que un personatge freaky trepitja els escenaris del concurs europeu. N'hi va haver un que ho va fer fa molt temps, quan a la gent rara encara no se'ls anomenava "freakies", sinó "raros". Es tracta d'Alf Poier, que l'any 2003 va representar Àustria al concurs, acompanyat dels ninos de quatre animals músics, i de dues coristes que tampoc es pot dir que afinessin del tot, i va quedar en segon lloc.
A més, aquest any tindrà lloc una gala realment especial, i és que els espanyols no són els únics que han apostat fort per aquest any, Irlanda i Croàcia també s'han passat a la moda freaky i venen amb una cançó titulada "Irlanda, 12 punts" i interpretada per un titella, i per un avi que rapeja, respectivament.

Així doncs, per què ens escandalitzem? Si el que està clar, és que... el Rodolfo Chikilicuatre ha salvat Eurovisió a Espanya!! Quanta gent el mirarà, el dia 24 de maig? Molta més, que els altres anys, això segur.

Us deixo amb un vídeo del pioner freaky, Alf Poier i el seu Weil der Mensch Zählt:

Comença un altre viatge

Boscos endins és el nou musical coral de Stephen Sondheim i James Lapine que Dagoll Dagom porta al Teatre Victòria des del gener d'aquest any.
L'obra està estructurada en dues parts. La primera narra diferents contes infantils, entrelligats per fer-ne una versió pròpia, però són les mateixes històries que coneixem des de ben petits (en Jan i la Mongetera Màgica, la Ventafocs, la Rapunzel i la Caputxeta). És interessant veure la visió peculiar que es fa d'aquestes aventures, però al cap i a la fi aquest primer acte, d'una hora i poc de durada, no aporta gran cosa de nou. La música tampoc no impacta tant com un podria esperar-se després d'haver vist qualsevol altre musical d'aquest autor, o de la mateixa companyia. Aquesta primera part acaba amb el final feliç dels contes, i amb una actuació coral en què interpreten el tema central de l'obra. Amb aquest regust de "està bé... però... potser m'esperava més...", s'arriba a la mitja part i al vertader desplegament de creativitat. Els contes s'han acabat però la història continua, perquè a la realitat un mai acaba amb el seu final perfecte i és feliç per l'eternitat con ens volen fer creure. Els desitjos canvien i sempre n'hi ha de nous que sembla que no es podran cumplir, i acaben creant la frustració. Això és le que Dagoll Dagom explica en aquesta segona part. Els desijtos personals, però, queden eclipsats per una situació de criss general en què els personatges acaben havent de decidir per ells mateixos (sense el narrador que els guiava) com solucionar els problemes i afrontar-se a les adversitats (que n0hi ha per donar i per vendre) i cada personatge acaba tenint el seu drama personal. Bastant dura i crua, el segon acte transforma els personatges de conte en personatges més reals; fet que acaba salvant l'obra.
Musicalment parlant, aquesta segona hora d'actuació és on les notes agafen més força i acaben resultant clau en les emocions que desperta l'obra. No és la música més rebuscada ni espectacular de l'autor, Sondheim, que també ha fet altres musicals com Sweeney Todd, però els temes són molt adequats per cada moment, situació o escena de l'obra. A més, caldria d'estar el poder musical de la Mone, que en la segona part de l'espectacle té una cançó en solitari que fa posar els pèls de punta.

En conclusió, que és una obra que canvia molt durant el seu transcurs, i que contraposa la fantasiosa imatge de la felicitat, amb la tragèdia més dura i mortal. I tot, creat amb personatges ingenus com la Ventafocs, o irònics com la Caputxeta.

Temple o fals mite?

Aquest vespre, Fèlix Riera, editor del Grup62 i professor de Comunicació Audiovisual a la UPF, ha fet una conferència dins del curs "Com neix un llibre", de Trivium Cultural i l'espai cultural d'el Corte Inglés. En aquest cicle de conferències han anat participant crítics, escriptors i editors, però cap d'ells havia aconseguit impressionar (bona o negativament, però impressionar) als oients del curs.

El tema de la xerrada era "Editar a Mercè Rodoreda avui", i l'editor ha fet una radiografia de l'estat del món editorial des dels volums recopilatoris fins als llibres electrònics. A més, en Fèlix Riera no s'ha centrat en un anàlisi eurocentrista, sinó que ha fet un repàs des d'un punt de vista més ampli.

Un dels moments clau de la conferència ha sigut quan l'editor ha parlat dels llibres de butxaca i la visió que se'n té als EUA. En Fèlix Riera començava a explicar l'opinió nord-americana que aquests llibres són "d'usar i perdre, o tirar", i de cop ha trencat una pàgina del llibre "Viatges i Flors", sobre el qual venia a parlar. Pot semblar un gest ridícul, insignificant o intranscendent, però per un moment ha semblat com si la sala sencera hagués ofegat un crit. Aquest gest provocatiu ha causat sensació ja que en un àmbit cultural elitista, un conferenciant culte i venerable ha trencat l'ambient estripant un llibre. Ha explicat que això és com una nova moda o tendència americana, en què la gent va trencant les pàgines que ja ha llegit per a que el llibre pesi menys. I si en acabat els ha agradat molt, ja el compraran en trate.

Hi ha hagut qui s'ha ofès, però en Fèlix Riera ha explicat que ell també estima els llibres, i que té una biblioteca amb edicions de col·leccionista, però que la butxaca és un intent d'adaptar la cultura d'elit a la cultura de masses (preus barats, iguals en català que en castellà, comoditat per llegir, etc). L'editor ha fet una crida a perdre-li la por al llibre (sobretot al de butxaca), a escriure-hi, a arrugar-lo, sense que això signifiqui estar violant un temple.

El conferenciant, i responent a la pregunta d'un oient, també s'ha centrat en les possibilitats en futur, fent referència als llibres electrònics, i els avantatges i inconvenients que presenten. Com a punt a favor, en Fèlix Riera s'ha referit a la comoditat per accedir al llibre, mentre que la principal desavantatge que li ha trobat ha sigut la impossibilitat de veure el producte globalment. Ha posat com a exemples el fet que, encara que els rellotges digitals siguin més precisos, en general es prefereixen els analògics perquè permeten veure la totalitat de l'esfera que simbolitza el temps; que en programes informàtics com el Word, aparequi un full en blanc per donar seguretat a l'usuari; o que al PowerPoint es puguin triar textures de paper per afegir a les diapositives, etc. I el llibre electrònic no permet veure aquesta globalitat, no es pot tenir el llibre a les mans i anar a la primera pàgina, o tornar al final, fullejar-lo, etc.



Però la meva pregunta és: la cultura de masses, en el cas dels llibres, significa destruir la magia, el misteri que envolta una gran obra, i passar a estripar-la? O és que en realitat és el que hauríem de fer tots, i estem venerant un fals mite?

Crítica gratuïta

Comentari sobre el següent fragment de "Las aventuras de un transportista" de Julià Guillamon, publicat a La Vanguardia.

"Hay un par de tópicos literarios que cuentan con una inmerecida reputación. El primero presupone que el hombre contemporáneo está solo. El segundo, que se aburre. Quizás después de todo nuestras vidas sean ese peñazo que se anuncia en libros y películas, pero los creadores olvidan a menudo que el "pobre tipo" es una figura basada en la hipérbole y la ironía. Y que a diferencia de lo que sucede en la ficción, las personas corrientes disfrutan de pequeñas compensaciones que amenizan su vida. En las novelas catalanas no se celebra el fin de año ni la verbena de San Juan, no se ha inventado la música techno, no existe el Imperator, ni esos coches de cristales opacos que permiten copular discretamente en el descampado. Todo es tristeza y sopor, todo es tedio y vacío vital."


En primera instància m'agradaria dir que trobo molt abstracte el contingut d'aquest fragment. Suposo que això és degut a que només comptem amb una part del text original, el que ens va donar el professor, (he buscat el text complet però no l'he sabut trobar), però ja per començar no trobo cap tipus de relació entre el títol i el contingut del text.

D'altra banda, trobo que és una crítica molt gratuïta en el sentit que no dóna cap dada, exemple, nom de llibre concret en què succeeixi el que l'autor diu, etc. Els creadors obliden que els personatges estan construits a partir de l'exageració i la ironia. I jo em pregunto, i com ho sap que ho obliden, i no ho tenen en compte? I com sap que els personatges estan basats en això?

Més endavant, parla de "les novel·les catalanes", fent una grandíssima generalització. Quines novel·les? Les actuals? O les clàssiques? Perquè així, sense afegir-hi res més, el contraargument és tant senzill que es pot rebatre donant un sol títol d'un llibre en què sí que es celebra la nit de Sant Joan.
Perquè, quins són els personatges que no tenen compensacions dels quals parla Julià Guillamon? Però, parli del llibre que parli... A aquest personatge li deuen passar coses al llarg de la història, no? Deu tenir una evolució, com qualsevol humà té a la realitat. I sí que hi ha períodes en que un ho veu tot negre, i aquestes compensacions semblen, paradoxalment, no compensar.

No dic que l'autor no tingui raó i el tòpic del protagonista desgraciat no estigui ja molt utilitzat, però no només en la literatura catalana, i la manera d'expoxar-ho (al menys tenint en compte només aquest fragment) és pobra i feble argumentalment (de fet, l'autor no s'ha pres la molèstia d'argumentar).







PS: Per acabar, i ja com a broma, m'agradaria destacar que m'han semblat molt curioses les coses que alegren la vida de l'autor (Sant Joan, la música techno, l'Imperator i copular als cotxes de vidres negres).

Viatges i Flors

Avui vull fer referència a l’últim llibre que m’he llegit: Viatges i Flors, de la Mercè Rodoreda, i abans d’entrar en el tema directament, m’agradaria posicionar-me dient que, tot i haver-me llegit diversos llibres d'aquesta autora, ni en sóc especialista, ni m’acostuma a agradar massa.

Centrant-nos ja en aquest llibre, el primer que crida l’atenció és que és un llibre de contes, estructurats en dues parts ("Viatges a diferents pobles" i "Flors de debò"), i que lluny de l’aire realista i en part dramàtic amb què Rodoreda acostuma a escriure (recordem Aloma, La plaça del Diamant o Mirall trencat), aquí sorprèn amb un seguit de viatges que ens serveixen per conèixer la ment imaginativa i extremament original de l’escriptora. El llibre va ser escrit en dos períodes molt clars de temps, el primer escrit a la maduresa de la seva obra, des de Romanyà de la Selva, i la segona durant els anys 60, des de Ginebra.

Viatges i Flors sovint ha estat considerada com una obra menor, una broma que Rodoreda es va permetre, entre llibre "seriós" i llibre "seriós". Però a l’hora de la veritat, aquest recull de contes captiva. Com a mínim, a mi ho va fer, al trobar-me davant d'un mapa exquisit de pobles inventats, alguns meravellosos, alguns terribles. I tots, descrits amb l’estil detallista que acostuma a utilitzar la Mercè Rodoreda, aconseguint provocar en el lector la sensació de curiositat, misteri o angoixa segons li interessa.
Els “Viatges a diferents pobles” senyalen la sorpresa del caminant al descobrir nous pobles, i al trobar-se lluny de la llar. Això, crea una relació molt important entre les ganes d’oblidar la realitat i introduir-se en un món de ficció, i la vida de l’autora, a qui va impactar profundament l’experiència de l’exili.
A la segona part del conte, “Flors de debò”, l’autora crea tot un ventall botànic imaginari, atorgant propietats humanes a les flors. A més, tracta aquest nou món màgic com el real, plantejant l’opció de que la realitat en què vivim no sigui l’autèntica.
L’únic possible inconvenient que jo li trobo al llibre és l’estructura repetitiva que es dóna a la primera part, i s’accentua a la segona. Els contes, però, són curts i fàcils i ràpids de llegir.

Viatges i Flors és, doncs, el producte d’una imaginació desenfrenada que crea móns meravellosos per fugir dels paradigmes reals del temps i l’espai en què es trobava i va viure Mercè Rodoreda.

El barbero diabólico de la calle Fleet

Sweeney Todd

Impressionant. Ha sigut la única paraula que m'ha vingut al cap quan la pel·lícula ha acabat, fa només una mitja hora. Impressionant en el sentit d'agradar, i en el sentit d'impactar. Adaptada del musical (tot i que personalment no he vist l'obra de teatre), Sweeney Todd és una pel·lícula perfectament ambientada, que explica una història malèfica, terrorífica que alhora fa reflexionar, i resulta fins i tot poètica. I tot això, amb un punt de l'estil propi i molt característic de Tim Burton, que es nota sobretot al principi de la pel·lícula.

Aquesta història no deixa indiferent a qui l'enten, i permet veure coses com la inquietant visió de l'èsser humà devorant-se a sí mateix, enmig de l'extravagant bogeria de pràcticament tots els personatges (principals o secundaris), i de l'embriagadesa de sang, poder i venjança que s'hi dóna.

Des del meu punt de vista, a més, caldria felicitar als dos actors que donen vida al barber Benjamin Barker i la senyoreta Lovett, Johnny Depp i Helena Bonham Carter perquè fan una interpretació increïble, portant a la vida a dos personatges que es complementen entre sí (tot i que la caracterització de cap dels dos no resulta molt innovadora, i recorden a un Johnny Depp molt "Eduardo Manos Tijeras", y a una Helena Bonham Carter força semblant a la Bellatrix Lestrange de la saga "Harry Potter").



Enmig de la bogeria de la sang, de les fantasies, dels records, dels misteris, les angoixes i els assassinats, les navalles de plata del protagonista llueixen com poesia, acompanyant els moviments del seu propietari, qui les mira i els canta amb una devoció absoluta. Major, fins i tot diria jo, a la devoció a la seva pròpia família, a qui la sang de la venjança l'ha fet oblidar.



I el punt que arrodoneix l'espectacle visual, les emocions i angoixes que desperta la pel·lícula, és la música. Una música que apareix abans que la primera imatge, que l'acompanyarà pràcticament en la totalitat de la pel·lícula i li donarà força i dramatisme. De tota manera, un dels temes centrals de l'obra de teatre musical no apareix, a falta d'un personatge narrador que pugui cantar-la. A ulls de qui no ha vist l'original, però, les cançons són completes i significatives.



Recomano sincerament veure-la a la gent que sàpiga que va a veure un musical (penso que la sorpresa de veure als actors cantant -molt bé, per cert- és un dels motius de rebuig que fan que hi hagi gent que la qualifiqui d'avorrida).

"Historias de la corte de Heian"

Comentari sobre "Historias de la corte de Heian: El tocado o una decisió en la universidad".

Una de les primeres coses que criden l'atenció d'aquest conte és el subtítol, que tot i que el text no parla en cap moment de la universitat o del món modern, ens porta a estar pendents al llarg de tot el conte de la possible comparació amb la burocràcia universitària.

El text detalla la manera com una reclamació d'una ressolució ràpida per part de l'imperi es veu sotmesa a tota una sèrie de passos en què cada esglaó del poder imperial ha de donar-hi el seu vist-i-plau. A més, crida l'atenció que allò que en el text es considera "un escàndol públic", o un "assumpte de vital importancia" sigui un tallat de cabell. D'aquesta manera, comença la satirització dels assumptes universitaris: entre línies es pot llegir la crítica a que qualsevol petita modificació que es desitgi en la facultat, ha de recòrrer un llarg camí i burocràcia per a poder dur-se a terme. L'estructura del conte és circular, de manera que reitera la idea que s'empre hi ha assumptes burocràtics oberts.

A més a més, el conte desborda l'elitisme propi de la cort japonesa del segle VIII al segle XII (període que va durar la cort de Heian), recalcant la magnifíca caligrafia del personatge que posa en marxa tot l'engranatge imperial, i la importancia del pentinat segons la moda de la cort Tang, que representava un 0,06% de la població real.

El conte critica la cultura d'elit, que hi havia en aquell moment, i que persisteix ara i al llarg de cada pàgina sobre cultura dels diaris. I d'altra banda, el propi conte compta amb un nivell cultural molt elitista, ja que només en poden comprendre (i reconèixer) la seva magnificiència i la totalitat dels seus components aquells segments de la població amb uns coneixements sobre el Japó imperial.

Instants de vellut

Aquest blog serà un recull de notes culturals, i ha sorgit de la iniciativa de l'assignatura "Periodisme especliatitzat en cultura", tot i que no descarto mantenir-lo obert un cop hagi acabat aquest quatrimestre.

Instants de vellut és la meva manera d'anomenar els segons en què un actor espera el moment de sortir a escena, situat entre cametes, espiant a l'obra com qui espia a un amant. Els nervis a flor de pell del precís instant en què fa el primer pas, es separa del vellut de les cortines, i apareix a l'escenari.

Que comenci l'espectacle!


Nindë




"Perquè en el fons és una cosa que no pots negar: n’estàs enamorat, i només sobre un escenari et sents tant viu que ets capaç de ser feliç sense adonar-te’n".

(Jo mateixa)

"La lectura hace al hombre completo; la conversación, ágil, y el escribir, preciso".
Sir Francis Bacon (1561-1626) Filósofo y estadista británico